Tribuna de JAVI QUINTANO
15:10:32 | 18/1/2023
Amb pocs dies de diferència han irromput a la palestra mundial dues picabaralles intrafamiliars en viu i en directe, i en públic. Una, la del príncep Enric d’Anglaterra, que ha publicat un llibre autobiogràfic on carrega contra la família reial britànica; i l’altra, la de Shakira, que ha publicat la seva cançó amb BZRP on, sense dir el seu nom, compara Gerard Piqué i la seva parella amb un Casio o un Twingo. En poques hores, s’ha reproduït milions de vegades la cançó i s’han venut un milió i mig de llibres. I les marques i els usuaris de xarxes hi han tret tot el suc possible. Ràpidament ens hem hagut de posicionar, en les converses de cafè, en el #TeamShakira / #TeamPiqué o en el #TeamSussex / #TeamRoyals. Ha estat el tema de la setmana.
Arran de la publicació del llibre del príncep Harry, la Patti Davis, escriptora i filla de l’expresident d’Estats Units Ronald Reagan, publica un interessant article al New York Times sobre el valor del silenci i del saber callar a temps. Ella mateixa, explica, va penedir-se, amb el seu pare amb alzheimer, d’haver publicat una autobiografia on el deixava malament a ell i a la seva família. Davis reflexiona, i es pregunta: “Quin serà el darrer record d’algú? [Jo] vaig tenir el do del temps amb el meu pare, cosa que em va permetre disculpar-me, malgrat que una malaltia rondava entre nosaltres i ennuvolava la nostra comunicació” i més endavant, explica: “Fa anys, algú em va preguntar què diria al meu jo més jove si pogués. Sense dubtar-ho vaig respondre: “Això és fàcil. Hauria dit, ‘Calla’t’”. No per sempre. Però fins que fos capaç de fer un pas enrere i mirar les coses a través d’una lent més àmplia que la de la joventut. Fins que vaig entendre que les paraules tenen conseqüències, i duren moltíssim.”
Un sant de la meva devoció diu que “si no pots lloar, calla’t” i també diu que “de callar no te’n penediràs mai, de parlar, moltes vegades”. I és que, com diu Davis, “les persones generalment no responen bé a la vergonya i l’exposició en públic”.
L’espontaneïtat mal entesa, la “sinceritat” pública, està molt de moda. Però en realitat, no és ben bé sinceritat, sinó, moltes vegades, deixar-se portar per rampells que no valoren, amb suficient perspectiva, el valor de les relacions de llarga durada.
Per cuidar les relacions, allà on cal parlar amb sinceritat és en la distància curta, en el tête à tête. I moltes vegades, nosaltres, que estem immersos en un món aparentment respectuós, on prima el “cadascú és com és” i el “tot s’hi val”, deixem de ser sincers i assertius amb les persones que estimem i ens estimen. I quan “peta” la relació, “peta” fort, a vegades amb conseqüències irreparables.
Treballo a una consultora de comunicació, el lema de la qual és “parlant s’entén la gent”. És un lema que he triat per recordar-me, també, que, de vegades, cal que parli més en la distància curta i cuidi les relacions, amb proactivitat. No es tracta de fer grans discursos amb l’altre persona. De vegades n’hi ha prou amb disculpar-se, amb sincerar-se sobre les coses que ens incomoden (no en calent, sinò amb una mica de distància). En tot cas cal parlar-ho en privat, no en públic.
En definitiva, jo ho tinc clar (o ho vull tenir!): soc més del #TeamCallar en públic i del #TeamParlar en privat, pel bé de les relacions.
___
* La responsabilitat de les opinions expressades en aquest Diari correspon exclusivament als seus autors. Diari Sant Quirze no s’identifica necessàriament amb les opinions expressades pels seus col·laboradors i columnistes.
