slider cabecera autocares fuentes logo
slider cabecera autocares fuentes 3
slider cabecera autocares fuentes 2
slider cabecera autocares fuentes 1
Inici » a-ultimesnoticies » Txema Martínez. L’escriptura i la veritat.
sliderdiari DENTAL-SANT-QUIRZE1
sliderdiari Rebost-de-Vallsuau1
Sliderdiari segurosbilbaodef1
sliderdiari Autocares-Fuentes-actual1
sliderdiari-Art typing1
sliderdiari immo sq1
sliderdiari-Taller C58 1
sliderdiari Infinity1
slider portada 600x194 mis finques

Txema Martínez. L’escriptura i la veritat.

EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ

Txema Martínez. L’escriptura i la veritat.

“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González

La joventut té ulls que miren sense pestanyes, un món que creu poder comprendre i jutjar sense més filtre que el propi ni més energia que la de la passió que es desprèn del mateix cos.

Txema Martinez continua mantenint aquesta energia i joventut encara que els seus poemes han anat evolucionant i agafant maduresa des de la seva primera publicació. Sempre a prop de “poetes maleïts” com Baudelaire o Cernuda, la seva poesia té una ànima condemnada, fatalista, desesperançada i obsessiva.

Utilitza en els versos sovint la repetició, les imatges de caràcter desolador, la idea de pèrdua que tots hem experimentat en algun moment, la incomprensió en el moment de depressió i de cansament vital. Aquestes emocions tan potents, s’agafen a la pell del lector per recordar els moments ja oblidats.



He fet moltes promeses a la vida
i de segur que n’he trencat algunes,
però davant les traïcions
i aquest opi dels anys que tot ho esfuma,
m’afermen a la llum de cada albada
les ombres de les veus fidels
que rellisquen, silents, al meu voltant.



Parla també d’amor i, amb ell, del desamor que sovint bé després. Potser és una mica irreverent, tractant aquest tema amb una mica de menyspreu buscant, a vegades, alliberar-se de les influències romàntiques sense acabar d’aconseguir-ho. L’amor i el desig inconscient de canviar el seu parer sobre l’amor, de trobar una redempció xoca frontalment amb els versos que l’inspiren autors que admira.



Quan el dia despunta i l’olor del crepuscle
Em soterra en la meva hora foscant,
Somio amb núvols blancs i jo que els sobrevolo
A bord d’un avió que ha aturat els motors
Calladament em salto,
Creuo agres silencis, l’aire fred de l’alçada,
Amb llum clara a la pell.



En una part de la seva obra poètica, prefereix ser el poeta que observa, que descriu el que passa fora sense implicar-se, per no patir la realitat plasmada en els seus versos. Parla des de la posició d’actor secundari sobre temàtiques com la mort, la soledat, el fracàs o la necessitat humana de fugir de la realitat quan aquesta es tira a sobre implacable. Altres, s’endinsa i obre la porta als nivells més foscos i contradictoris que guarda la natura humana i es deixa arrossegar per ells sense resistir-se. Aquest dolor, aquesta tristor queden reflectits en les paraules i potser és el que ajuda a qui els viu a sortir del forat en el qual es troba sense ser-ne conscient.



Quan sentís el ressò de les paraules
i els fets al voltant, un insistent
ressò de passos encalçant-te,
és que t’has internat a un temple buit,
fins a l’altar desolat per la pols,
on entren els coloms pels vitralls esberlats
i les arcades són de teranyina.



Txema Martinez utilitza recursos com l’evocació, la síntesi i la paràfrasi deixant part del treball d’anàlisi al receptor, al lector que arriba que amb el temps i la distància pot posar objectivitat en el que escriu.

Parlar i transmetre són necessitats bàsiques de la persona per entendre el que li passa, com viu tot el que li arriba. Escriure és una altra manera diferent d’evidenciar tot allò que, a vegades, no volem o no som capaços de reconèixer: la part bonica i lluminosa de la persona i també la part dolenta i que fa vergonya.

Com ell diu, parlant sobre la poesia “no revela ni et revela, sinó que més aviat indaga, o ajuda a indagar, cosa que sabies, però havies oblidat, una cosa que estava en tu i necessitava un ordre per expressar-se. La poesia, sobretot, ensenya a no mentir, com a últim reducte d’una veritat en minúscula que pel lector és una majúscula imprescindible per concebre i concebre el que l’envolta”.

Cristina González.

 

 

2021-09-16
02_Carta_agente_cast_SCO_03
02_Carta_agente_cast_SCO_03
previous arrow
next arrow

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator