SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR
Un cop d’ull a la felicitat?
Conservo un petit llibre des d’abans d’entrar en la dècada de l’any dos mil. L’observo i em dóna la sensació que l’he adquirit abans-d’ahir. És de la mida d’un palmell d’una mà d’un adult. Sembla tenir l’aspecte més aviat d’un llibret, d’unes seixanta pàgines. Dins del seu el contingut, s’hi tracten observacions i sentències al voltant de la felicitat; a través d’una carta adreçada a Meneceu i les anomenades màximes capitals. Així ho conforma l’índex. L’escriptor prové de molt lluny; a la seva manera, es va sincerar que representava per ell, la felicitat. És ni més ni menys, que el filòsof grec Epicur. Està traduït per en Josep Cornudella sota el títol de: Sobre la felicitat.
Obrint una pàgina a l’atzar. Descobreixo però que farà temps que vaig subratllar una frase amb llapis. Justament, en el text de la pàgina disset, Epicur s’adreça a Meceneu i li diu; hi ha coses que passen per necessitat, i coses que passen per atzar. Però per tal d’esbrinar el sentit de la frase dins el text complet, rellegeixo el següent; i coses que depenen de nosaltres, perquè veu que la necessitat és irresponsable i inestable l’atzar, però el que depèn de nosaltres no té cap més amo. Entre altres línies, també apunta de l’atzar; que no és ni un déu, com creu la gent (perquè re que no tingui ordre ni concert és obra de déu).
I és doncs, i en relació a l’atzar, el que m’obliga a mantenir-hi un mena de diàleg i salvant les distàncies, i com potser ho devia practicar Epicur, sobre esbrinar que és la felicitat.
I és per la meva part, que faig una mera interpretació sobre ella: la felicitat. En la qual apunto, que la cosa millor, seria evitar d’apostar tant de ple, dins d’aquest esmentat atzar. Ja que sovint, m’adono que estic immers a dins dels desitjos, les esperances i les creences. I les quals, les ubico en la casella d’un suposat futurible: l’atzar. I creien d’aquest últim, que em jugarà un paper fonamental i influirà en un suposat destí i el que potser, em pertoca. Però m’adono que només és fruit d’exercitar la meva imaginació el respecte. Per això, tinc la vaga percepció i quasi un costum inconscient, d’atribuir algunes vivències destacades i inesperades; de creure que s’han produït per l’atzar.
Així va ser doncs, com aquest llibre era triat entre molts altres que estaven amuntegats i posats a dins d’una caixa de plàstic i guardat a les golfes, com a llibres que en principi, mai arribaré potser, a llegir.
Per tal de buidar el moble que conté tres estanteries. Va succeir que seleccionant alguns volums, em vaig fitxar amb aquest llibre d’Epicur sota el títol: Sobre la felicitat. Torno a observar de la portada on es destaquen les cares angelicals d’un fragment d’una pintura de 1798 d’en François Gérard anomenat: Pysché et l’amour. Pertany a edicions 62. I la primera edició, està datada de l’any 1995. Desconec a hores d’ara, de quin any era, ni quan, ni com el vaig adquirir, ni tampoc quina llibreria el venien: només sé el seu preu. En el llom està imprès un número: l’u.
Així amb la retrobada d’aquest llibre. Vaig adonar-me que en més d’una ocasió, no hi donava la suficient importància que mereixia atendre un missatge, sovint tan relatiu, com ho és tractar sobre la felicitat. Va ser doncs, per una mera casualitat, de donar un últim cop d’ull a les golfes; lloc on recopilo alguns llibres llegits i altres per llegir, quan vaig mirar que aquest llibre es destacava a dins d’una caixa de plàstic, i quan també vaig decidir finalment de restablir-lo com a part de la meva petita biblioteca habitual; on tinc els llibres d’ús particular i de consulta a mà.
Ignoro doncs, si ara, aquest llibre està exempt d’evitar el terreny de l’atzar. O bé, si ara, està en el lloc més apropiat o el que realment li hagués pertocat d’estar en un altre destí; només són meres conjuntures puntuals. La qüestió és que amb la descoberta d’aquest peculiar llibre, em faig conscient d’una certesa; de la vertiginosa sensació del pas ineludible del temps. I sobretot, quan Epicur l’any 341 a.c., va deixar constància i per mitjà de l’escriptura, d’allò que pensava de la felicitat. I que tanmateix, podria haver-ho deixat resumit quan Epicur a la pàgina trenta-set, diu; el temps infinit conté el mateix plaer que el limitat, si es mesuren els límits del plaer amb el raonament.
I és en aquest sentit, que he agafat el costum de dur-lo el damunt i a dins de la butxaca. I així és que de tant en tant, palpo la portada amb del palmell de la mà: imaginant que tinc un bri de saviesa sobre la felicitat.
Certament doncs, llegint Epicur em parla al voltant de la felicitat, i que ja en aquella època, devia estar tan preuada, desitjada i perseguida com ho és en el temps present. Ara, passant alguna de les pàgines d’aquest llibre, tinc sovint una vaga sensació; de com si el filòsof Epicur hagués mantingut un diàleg amb la felicitat, just abans-d’ahir…
Santi Torruella A. (2019).
