CARTES AL DIARI.
[dropcap]N[/dropcap]o pretenc enaltir el patiment humà ni titllar-lo com la definitiva prova de supervivència enfront d’un món hostil.
A la memòria tinc gravades les imatges que la meva mare em descriu de la Guerra Civil Espanyola, la postguerra, els abusos, la fam, la mort i la misèria, tant la material com la moral. S’ha escrit que en la guerra surt el millor de cada persona, i també s’ha escrit que surt el pitjor de cada persona. Les dues coses deuen ser veritat i sols deu dependre de la situació en què un es trobi o de la fermesa moral de cada persona. Jo no he viscut cap guerra, i he crescut sabent de la guerra del Vietnam, de la guerra d’Afganistan, de la guerra del Líban, dels cops d’estat cruents a Amèrica, Àsia i sobretot a Àfrica, tan sovint seguits de guerres tribals o pseudocolonials, com la del genocidi de Ruanda, amb mossèn Romano explicant-me que una potència occidental amb interessos a la zona pagava 100 $ als nens per cada cap tallat que portessin de Tutsis.
En fi, que la brutalitat no s’acaba mai, ara aquí, ara allà, la mort i el crim sempre ens ronda. Més recentment vàrem veure com destruïen Síria, i tot seguit llargues files de refugiats intentant passar a Europa per als filats espinosos intolerants de Polònia i Hongria, si prèviament no s’havien ofegat al Mediterrani Oriental, anant cap a les illes gregues sovint descrites com a paradisos als fulletons de les agències de turisme. I de sobte, la guerra torna a les portes de casa nostra. No és que la guerra de l’antiga Iugoslàvia no fos terrible, sobretot entre compatriotes de diferents religions associades a fets nacionals indissociables, de fet, vaig tractar amb refugiats als anys noranta del segle passat i puc assegurar que allà les cicatrius duraran allà molts i molts anys … Però ara ja no és una guerra entre rivals regionals o entre rivals dins un propi estat, fallit o no, ara és un bloc imperial que va entrar en decadència a partir del 1989 i que va desmembrar-se com a gran potència mundial front al bloc occidental. Ambdós blocs estaven liderats respectivament pels EEUU i per l’URSS, guanyadors de la 2a guerra mundial. La gran guerra que va acabar el 1945 i d’un món devastat en van néixer dos grans mons amb diferents formes de veure i organitzar la societat, un, el que ara es reivindica, va col·lapsar econòmicament. L’antic imperi Rus-Soviètic ha passat llargs anys d’ostracisme enfront del lideratge mundial dels EEUU; però ara, i gràcies a les matèries primeres que ven a la resta del món, ha ressorgit econòmicament; i, això no obstant, els guanyadors de la guerra freda li han guanyat terreny a Europa i diu sentir-se amenaçat, així que de la “ma amiga” de noves potències emergents, reivindica a poc a poc el seu anterior “espai”, i aquest a vegades li és servil i a vegades li és esquiu. Aquest és el cas d’Ucraïna, envaït per ser una amenaça, real o no, per aquest ressorgit imperi gregari del nou món eurasiàtic que s’està conformant amb potències molt poc democràtiques o directament fèrries dictadures amb un ferri control social dels seus habitants.
De sobte, en un món, l’occidental, i el de casa nostra en concret, on sovint volem que l’estat ens solucioni tots els problemes de supervivència i no ens digui res sobre la nostra vida privada i sobre les contradiccions de moltes persones (allò de què no es volen pagar impostos, però quan t’has d’esperar gaire temps que la seguretat social t’operi, es desencadena tot l’esperit revolucionari social de moltes persones, que és comprensible des del punt de vista que molts polítics en comptes de servir al poble, han robat de la caixa pública i molta gent amb grans fortunes de procedència poc clara i que haurien de pagar impostos, el mateix sistema els exonera via paradisos fiscals, SICAV, etc. ).
Doncs això, de sobte, noranta anys després, tornem a veure llargues cues de refugiats sobre la neu, amb persones de similar tradició cultural i religiosa que la nostra, molt semblants a nosaltres, fugint espaordits cercant la salvació enfront de la barbàrie i la brutalitat. Una brutalitat que ens recorda la que varen patir tots els països d’Europa en temps passats i que ens deixen clara la nostra feblesa enfront dels interessos dels qui decideixen com ha de ser o no ser el món.
Decisions que les prenen gent brutal, sense escrúpols i amb ànsies de riquesa personal a costa de qui sigui i del que sigui, sempre, però en nom de la mare pàtria, la que sigui. En fi, tot just començàvem a pair o d’espair el nostre procés emancipador nacional quan de sobte van tornar els fantasmes de sempre: l’arbitrarietat del poderós, la manca de llibertat real, l’exili, després l’epidèmia i ara la gran por. Por de perdre el nostre món i la nostra manera de viure les nostres contradiccions més o menys de forma afable.
De sobte veiem que aquesta guerra no és una més que afecta als pobres que la pateixen, aquesta guerra afecta a tot el nostre sistema de valors occidentals, millors o pitjors, però que són els que ens fan ser com som i ens donen una certa seguretat. Ara tot això està en dubte. Potser només és una fanfarronada o un avís, no obstant això, ens recorda que res és immutable i que tot pot empitjorar i qualsevol millora guanyada al temps i a la barbàrie ens pot ser manllevada sense ni tenir opció de defensar-la. Tant de bo sols sigui un estirabot, molt terrible pels que el pateixen en les seves pròpies carns, nosaltres potser només el “patirem” amb alguna calçotada menys.
Però el perill sempre hi és, defensar-nos no sempre és possible front a la dissuasió dels que tenen al seu abast el botó nuclear. Amb el perill cal comptar-hi sempre i ser feliços en el dia a dia igualment. Ja que només ens farà feliços el què depèn de nosaltres mateixos, amb la resta, no ens hi podem capficar constantment. Serà el que hagi de ser, vulguem o no. Hàgim sigut feliços mentre vivíem o no. Tant per tant, viure per ser feliç crec que és el que toca fer, tenint clar que aquesta felicitat no s’ha de basar pas en la ignorància …
Pere Pladevall
