Una arrasadora fúria femenina
[dropcap]T[/dropcap]
emps era temps, l’any 1991, cinc joves actrius que s’acabaven de graduar: Marta Pérez, Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz es van conèixer a l’Institut del Teatre i van decidir unir els seus destins en una companyia teatral amb la qual han treballat sobre els escenaris. A la companyia també es va incorporar la Marta Pérez una altra actriu formada a l’Institut del Teatre. Les T de teatre ja estaven completes. La vida semblava meravellosa. Un miracle que un grup de dones tinguessin èxit i es mantinguessin any rere any. Els ocells cantaven feliços en els arbres i els èxits es van succeir com diu la cançó de Supertramp de forma lògica i controlada fins avui. Sembla un somni fet realitat.
Des de llavors són exemple per a les fornades d’actrius que comencen, pel camí i per la naturalesa de les coses Miriam Iscla va decidir emprendre els seus propis projectes. Les quatre que van quedar porten 25 anys fent riure al seu públic fidel en els teatres i a TV3. Paradoxalment han celebrat els 25 anys de riures amb una obra melancòlica que parla del dolor, E.V.A., dirigides per Julio Manrique.
Una companyia de dones que són un pas en això de la presència de les dones en els llocs importants de la societat, en aquest cas l’escena catalana. Per a elles va ser fàcil arribar, el seu mèrit és el de mantenir-se durant 25 anys amb deu espectacles.
Petits contes misògins de Patricia Highsmith va ser el punt de partida sota la direcció de Pere Sagristà. Des del principi la marca T de Teatre juga amb la mordacitat del punt de vista de la dona. La intel·ligència de la ironia sobre les coses i l’humor. La hilarant mordacitat de la Highsmith els ha acompanyat aquests 25 anys a les noies T.
Obres de teatre amb un fort component emocional als quals el gir inesperat, el tornat de la realitat posa l’accent en el caràcter femení. Un dels grans encerts de la companyia són els directors amb qui han treballat.
El dramaturg i director teatral Sergi Belbel va ser l’home que els va donar l’impuls definitiu a la seva carrera, amb un dels seus temes favorits el sexe oposat Homes! Dones que parlaven d’homes amb sarcasme. Dels marits, de les parelles, dels homes que van passar a ser els fills. El guionista, dramaturg i director David Plana va treballar amb elles a Criatures.
El 2000 TV3 comença a gravar Jet Lag, aquesta vegada sota les ordres de Cesc Gay. Sens dubte la sèrie de televisió els va fer arribar al gran públic, es van colar en totes les llars de Catalunya. La gent anava al teatre per buscar el personatge de la tele.
Després van pujar al cel, entre núvols van estrenar Això no és vida, dirigides per David Plana. La mateixa fórmula de petites històries. Van tenir la seva aventura amb el dramaturg Javier Daulte amb Com és possible que t’estimi tant. Després va venir la seva etapa amb Alfredo Sanzol amb Delicades i Aventura. Més tard Dones com jo escrit i dirigit per Pau Miró. I Ara E.V.A. acompanyades per dos actors Jordi Rico i Albert Ribalta.
T de teatre és una companyia amb molt teatre, humor, sarcasme i intel·ligència. Històries commovedores que revisen el mite de la dona de vegades tendra, sovint ferotge i sense concessions a l’estupidesa humana. La companyia ja està donant-li voltes al seu pròxim projecte amb una arrasadora fúria femenina.
J. A. Aguado
