Inici » a-ultimesnoticies » Una certa foscor. “Il dolce far niente” per Cristina Redondo

Una certa foscor. “Il dolce far niente” per Cristina Redondo

CRISTINA REDONDO/TRIBUNA

Una certa foscor

A

quests darrers dies he visitat l’exposició “Una certa foscor” al CaixaFòrum de Barcelona. L’exposició, comissariada per Alexandra Laudo, s’emmarca dins del programa Comisart, i planteja la relació entre el valor del culte de les imatges i el valor de l’exhibició.

A l’exposició podrem gaudir d’algunes peces d’art de Joan Brossa, José Maldonado, Perejaume, Christo, Tim Rollins y el K.O.S, Juan Francisco Isidro, Pedro Mora, Hiroshi Sugimoto, Pedro Torres, Àngels Ribé, João Maria Gusmão + Pedro Paiva, Pedro G. Romero, Ira Lombardía, Pol González Novell, Martin Parr, entre d’altres i estarà en exposició fins al 5 de gener, a Caixa Fòrum de Barcelona.

Aquesta exposició pren com a punt de partida simbòlica el robatori de la Gioconda que es va produir al Louvre el 1911, per a tractar temes que tenen a veure amb la generació de les estratègies d’opacitat i de resistència al règim visual, però també tracta sobre la manera en què actualment observem les imatges.

Si bé és cert que l’art contemporani esdevé un terreny de reflexió i de l’alça del pensament, per a mi aquesta experiència visual ens fa reflexionar sobre el que realment genera la foscor de les absències i el rastre que aquestes absències provoca a la ment de la persona.

El fet que les obres exposades són obres que denoten alguna resistència a ser contemplades amb facilitat, són obres d’art que amaguen alguna de les parts de l’objecte exposat o bé dificulta la seva visió per complet, que provoca en l’espectador l’ús de la imaginació per poder contemplar-les en la seva totalitat, em fa relacionar-lo amb el valor que prenen les absències i les presències en la persona.

Per exemple, em fa pensar en la mateixa situació que en sentir el buit que representa l’absència d’una persona, o bé ens esforcem per imaginar-la present, bé mitjançant la il·lusió o el record, o bé ens abandonem a acceptar aquesta absència, acceptant-la finalment com a absent i per tan inexistent per què no hi és present.

Al mateix temps, l’exposició “Una certa foscor” també presenta un punt de crítica al tractament de la contemplació de les obres d’art actualment, i com, amb l’evolució de les tecnologies i talment del tractament del temps, han canviat les mirades dels espectadors envers l’art. Es desenvolupa aquí una distinció entre el valor del culte de la imatge i el valor de l’exhibició, ja que si bé, antigament, es valorava molt més la presència de l’art, la seva existència, avui en canvi, es valora molt més la seva exhibició i rotació per tal que siguin accessibles per més espectadors millor. Això implica, en un sentit extrem, que les imatges no són contemplades amb el ritual d’admiració o impacte que suposa el mer fet de contemplar l’art, amb el temps d’observació, i, potser, respecte i admiració que es pot donar a cada obra d’art, pel que provoca o pot arribar a fer-nos sentir amb la seva presència, sinó que actualment l’art és menystingut de forma instantània per l’ansietat vers la inquietud per difondre i fer-lo més present i accessible a la resta de la societat. Realment, amb l’ànsia per difondre, compartir, fer-lo rotar o simplement fotografiar la seva presència amb la intenció de mantenir-los intactes a la memòria el que estem fent és simplement el contrari, tractar a l’obra com a absent, perquè no li denotem el valor just que precisa la seva presència i és llavors quan l’arribem fins i tot a ignorar, un cop perpetuada la seva existència, per tant tornar a donar-se l’absència, el fet de valorar-lo com si no fos present davant nostre, com si no existís.

La mostra fa extensible l’exposició a una sèrie de propostes i material que se situen fora de l’espai expositiu, fora de CaixaFòrum, on té lloc l’exposició, i ho ubica en diferents espais de la ciutat i també del ciberespai, segons l’organització, aquesta disseminació més enllà dels límits físics i contextuals de la sala expositiva té a veure amb el desplaçament de la Gioconda quan va ser robada del Louvre, així com la seva existència secreta durant el temps que va romandre oculta. Per a mi en canvi, és la continuació d’un joc de presències i absències amb el que es basa tota l’exposició, provocant-nos aquella certa foscor que ens deixen totes les absències que voldríem fossin presència.

Cristina Redondo.

Una cierta oscuridad

E

stos últimos días he visitado la exposición “Una cierta oscuridad” en el CaixaFòrum de Barcelona. La exposición, comisariada por Alexandra Laudo, se enmarca dentro del programa Comisart, y plantea la relación entre el valor del culto de las imágenes y el valor de la exhibición.

En  la exposición podremos disfrutar de algunas piezas de arte de Joan Brossa, José Maldonado, Perejaume, Christo, Tim Rollins y el K.O.S, Juan Francisco Isidro, Pedro Mora, Hiroshi Sugimoto, Pedro Torres, Àngels Ribé, João Maria Gusmão + Pedro Paiva, Pedro G. Romero, Ira Lombardía, Pol González Novell, Martin Parr, entre otros y estará en exposición hasta el 5 de enero, en el CaixaFòrum de Barcelona.

Esta exposición toma como punto de partida simbólica el robo de la Gioconda que se produjo en el Louvre durante 1911, para tratar temas que tienen que ver con la generación de las estrategias de opacidad y de resistencia al régimen visual, pero también trata sobre la manera en que actualmente observamos las imágenes.

Si bien es cierto que el arte contemporáneo se convierte en un terreno de reflexión y al alza del pensamiento, para mí esta experiencia visual nos hace reflexionar sobre el que realmente genera la oscuridad de las ausencias y el rastro que estas ausencias provoca en la mente de la persona.

El hecho que las obras expuestas son obras que denotan alguna resistencia a ser contempladas con facilidad, son obras de arte que esconden alguna de las partes del objeto expuesto o bien dificulta su visión por completo, que provoca en el espectador el uso de la imaginación para poder contemplarlas en su totalidad, me hace relacionarlo con el valor que toman las ausencias y las presencias en la persona.

Por ejemplo, me hace pensar en la misma situación que se da al sentir el vacío que representa la ausencia de una persona, o bien nos esforzamos para imaginarla presente, bien mediante la ilusión o el recuerdo, o bien nos abandonamos a aceptar dicha ausencia, aceptándola finalmente como ausente y por tanto inexistente por qué no está presente.

Al mismo tiempo, la exposición “Una cierta oscuridad” también presenta un punto de crítica al tratamiento de la contemplación de las obras de arte actualmente, y cómo, con la evolución de las tecnologías y asimismo del tratamiento del tiempo, han cambiado las miradas de los espectadores hacia el arte. Se desarrolla aquí una distinción entre el valor del culto de la imagen y el valor de la exhibición, puesto que si bien, antiguamente, se valoraba mucho más la presencia del arte, su existencia, hoy en cambio, se valora mucho más su exhibición y rotación para que sean accesibles  a cuantos más espectadores mejor. Esto implica, en un sentido extremo, que las imágenes no son contempladas con el ritual de admiración o impacto que supone el mero hecho de contemplar el arte, con el tiempo de observación, y, quizás, respeto y admiración que puede conllevar  cada obra de arte, por lo que provoca o puede llegar a hacernos sentir con su presencia, sino que actualmente el arte es infravalorado de forma instantánea por la ansiedad con la inquietud para difundir y hacerlo más presente y accesible al resto de la sociedad. Realmente, con el ansia para difundir, compartir, hacerlo rotativo o simplemente fotografiar su presencia con la intención de mantenerlas intactas en la memoria, lo que estamos haciendo es simplemente el contrario, tratar a la obra como ausente, porque no le denotamos el valor justo que precisa su presencia y es entonces cuando la llegamos incluso a ignorar, una vez perpetuada su existencia, volviendo de nuevo a generarse la ausencia, por el hecho de valorarla cómo si no estuviera presente ante nosotros, como si no existiera.

La muestra hace extensible la exposición a una serie de propuestas y material que se sitúan fuera del espacio expositivo, fuera de CaixaFòrum, donde tiene lugar la exposición, y lo ubica en diferentes espacios de la ciudad y también del ciberespacio, según la organización, esta diseminación más allá de los límites físicos y contextuales de la sala expositiva tiene relación con el desplazamiento de la Gioconda cuando fue robada del Louvre, así como con su existencia secreta durante el tiempo que permaneció oculta. Para mí en cambio, es la continuación de un juego de presencias y ausencias en el que se basa toda la exposición, provocándonos aquella cierta oscuridad que nos dejan todas las ausencias que querríamos fueran presencia.

Cristina Redondo.

2018-12-05

2 comentaris

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator