CRISTINA REDONDO/TRIBUNA
Una distopia per a Sant Jordi
Aquests dies s’han convertit en repetitives reaccions d’un moment, i encara que jo sempre vaig voler escriure una distopia per a Sant Jordi, enguany, algú se’ns ha avançat a tots els escriptors, i ha creat la distopia que ha aconseguit captar l’atenció a nivell mundial de tots i, en comptes de fer que la llegim com si fos el més interessant dels long-sellers, ens està fent viure aquesta història en carn pròpia, com si fos la millor de les literatures mai escrites. El detall cruel és que la realitat supera la ficció, i aquesta distopia és una dura realitat que estem vivint a nivell global.
Aquesta setmana és Sant Jordi, i els que escrivim diàriament o no podem escriure, perquè estem bloquejats, o escrivim poc per l’ansietat d’aquests odiosos moments. Encara que també tinc amics que han començat a escriure Diaris del confinament. Aquests dies, l’única cosa que importa és fer alguna cosa perquè no ens guanyi la batalla l’avorriment i la tristesa.
Són dies difícils per a tots, i per a la literatura també. Sabem que aquest confinament sortirà molt car. Les llibreries tancades, els llibres per vendre, i els gegants de sempre fent l’Agost en un món de nans. No és joc net. No. Resulta que aquestes són les normes del joc que sempre ens van voler implantar i aquí estem tots per a pagar.
Jo sempre vaig voler escriure una distopia, però crec que això ja ho he dit, oi? És aquesta monotonia constant, en la que la pluja cau lentament, que necessito somiar amb aquesta fantasia meravellosa i distòpica d’un món millor, perquè vull oblidar que hi ha gent que mor als hospitals, encara que, siguem positius, també hi ha gent que tira endavant i supera la batalla. Són aplaudits pels sanitaris en la seva tornada a casa, com són ells aplaudits cada dia a les vuit als balcons de totes les poblacions.
Jo enguany, per a Sant Jordi tenia agendat signar el meu llibre “Clandestina”. També tenia previstes trobades amb els meus lectors, i amb altres escriptors, però tot això s’ha ensorrat per l’Estat d’Alarma. Per a compensar aquest in-pass, hi ha milers de companys del sector literari amb directes en Instagram o YouTube, col·laborant i treballant dur en els mil i un canals digitals, intentant mantenir el flux cultural a un bon ritme, i em sembla meravellosa i molt lloable la labor que els companys de literatures: editorials, llibreries, escoles de literatura, escriptors, booktubers i influencers literaris fan per la nostra literatura en xarxes, potser jo també m’animo més endavant, però ara per ara, prefereixo seguir concentrada en l’escriptura de la meva pròxima novel·la, i mantenir el meu ritme de treball en els textos i en les investigacions per a altres novel·les que també duc endavant.
En conjunt, alguna cosa em fa pensar que tota aquesta distopia que vivim ens canviarà per sempre, i ens haurem d’adoptar tots a un nou món. Com en aquests moments en els quals xoques de front amb una realitat que et sorprèn per inesperada i que no saps com gestionaràs de tremenda. Enguany serà un Sant Jordi confinats a casa, però Qui sap? El sector comenta moure Sant Jordi a Juliol, però i si això només fos l’inici d’aquesta distopia tan nova que ens canvia el nostre món de dalt a baix de cop? I si Sant Jordi ja no torna a ser el que tots coneixíem abans?, i si triguem anys a tornar a les nostres tradicions culturals de sempre? Llanço a l’aire massa preguntes difícils de respondre per ara, ho sé.
Mentre algú va gosar comentar que la cultura no era important aquests dies, i estem d’acord en una cosa: que tant la ciència, la tecnologia i la medicina, i, per descomptat, els serveis bàsics són vitals per a superar aquesta inesperada realitat, però, ironies de la vida, la cultura, la literatura, l’art ajuda als sans a perdre el seu seny una miqueta, per a evadir-los d’aquesta distopia tan lletja que estem vivint. Enmig d’aquesta realitat inusual, la cultura, la literatura i l’art també són una cosa molt important per a seguir endavant, per a molts tot això que anomenem cultura és també part d’aquests serveis bàsics que a tots ens facilita aquests moments difícils. Fins i tot alguns pretenem viure d’això, quina bogeria més distòpica en aquests temps sempre convulsos, oi?
Mai vaig somiar a viure una distopia per a Sant Jordi, jo només volia escriure-la, i aquests dies, les morts inesperades, el risc de contagi fàcil, els guants de plàstic, les màscares en la cara, els carrers deserts, la distància social i l’ambient enrarit em fa pensar, que tot serà diferent a partir d’ara, i que potser, això només és l’inici d’aquesta nova vida que pretenen fer-nos viure. Una vida només imaginada en literatures, quina curiositat tan irònica, que hem de recordar als que deien que la literatura no era important aquests dies, quan dels llibres, de la cultura, podem treure tantes bones idees per a gestionar tot això.
Mentre aprenem que l’espera més llarga és la que alenteix el temps fins a fer-lo etern, no ens queda una altra que esperar confinats, mantenir-nos sans i estalvis, ajudar si podem als altres, però sobretot esperar a veure com serà la vida a partir d’ara, en aquesta segona part d’aquesta història tan distòpica que ens està tocant viure.
Una distopía para Sant Jordi
Estos días se han convertido en repetitivas reacciones de un momento, y aunque yo siempre quise escribir una distopía para Sant Jordi, este año, alguien se nos ha adelantado a todos los escritores, y ha creado la distopía que ha conseguido captar la atención a nivel mundial de todos y, en vez de hacer que la leamos como si fuera el más interesante de los long-sellers, nos está haciendo vivir esa historia en carne propia, como si fuera la mejor de las literaturas jamás escritas. El detalle cruel es que la realidad supera la ficción, y esa distopía es una dura realidad que estamos viviendo a nivel global.
Esta semana es Sant Jordi, y los que escribimos a diario o no podemos escribir, porque estamos bloqueados, o escribimos poco por la ansiedad de estos odiosos momentos. Aunque también tengo amigos que han empezado a escribir Diarios del confinamiento. Estos días, lo único que importa es hacer algo para que no nos gane la batalla el aburrimiento y la tristeza.
Están siendo días difíciles para todos, y para la literatura también. Sabemos que este confinamiento va a salir muy caro. Las librerías cerradas, los libros por vender, y los gigantes de siempre haciendo el Agosto en un mundo de enanos. No es juego limpio. No. Resulta que esas son las normas del juego que siempre nos quisieron implantar y aquí estamos todos para pagar.
Yo siempre quise escribir una distopía, pero creo que eso ya lo he dicho ¿Verdad? Es esta monotonía constante, en la que la lluvia cae lentamente, necesito soñar con esa fantasía maravillosa y distópica de un mundo mejor, porque quiero olvidar que hay gente que muere en los hospitales, aunque, seamos positivos, también hay gente que sale adelante y supera la batalla. Son aplaudidos por los sanitarios en su vuelta a casa, como son ellos aplaudidos cada día a las ocho en los balcones de todas las poblaciones.
Yo este año, para Sant Jordi tenía agendado firmar mi libro “Clandestina” . También tenía previsto encuentros con mis lectores, y con otros escritores, pero todo eso se ha venido abajo por el Estado de Alarma. Para compensar este in-pass, hay miles de compañeros del sector literario con directos en Instagram o YouTube, colaborando y trabajando duro en los mil y uno canales digitales, intentando mantener el flujo cultural a un buen ritmo, y me parece maravillosa y muy loable la labor que los compañeros de literaturas: editoriales, librerías, escuelas de literatura, escritores, booktubers e influencers literarios están realizando por nuestra literatura en redes, quizás yo también me anime más adelante, pero por ahora, prefiero seguir concentrada en la escritura de mi próxima novela, y mantener mi ritmo de trabajo en los textos y en las investigaciones para otras novelas que también llevo adelante.
En conjunto, algo me hace pensar que toda esta distopía que vivimos nos va a cambiar para siempre, y nos vamos a tener que adoptar todos a un nuevo mundo. Como en esos momentos en los que chocas de frente con una realidad que te sorprende por inesperada y que no sabes cómo vas a gestionar de tremenda. Este año será un Sant Jordi confinados en casa, pero ¿Quién sabe? El sector comenta mover Sant Jordi a Julio, pero y ¿Si esto solo fuera el inicio de esa distopía tan novedosa que nos cambia nuestro mundo de arriba a abajo de golpe? Y si ¿Sant Jordi ya no vuelve a ser lo que todos conocíamos antes? ¿ y si tardamos años en volver a nuestras tradiciones culturales de siempre? Lanzo al aire demasiadas preguntas difíciles de responder por ahora, lo sé.
Mientras alguien se atrevió a comentar que la cultura no era importante estos días, y estamos de acuerdo en una cosa: que tanto la ciencia, la tecnología y la medicina, y, por supuesto, los servicios básicos son vitales para superar esta inesperada realidad, pero, ironías de la vida, la cultura, la literatura, el arte ayuda a los cuerdos a perder su cordura un poquito, para evadirlos de esta distopía tan fea que estamos viviendo. En medio de esta realidad inusual, la cultura, la literatura y el arte también son algo muy importante para seguir adelante, para muchos todo esto que llamamos cultura es también parte de esos servicios básicos que a todos nos facilita estos momentos difíciles. Incluso algunos pretendemos vivir de ello, que locura más distópica en estos tiempos siempre convulsos ¿Verdad?
Nunca soñé con vivir una distopía para Sant Jordi, yo sólo quería escribirla, y estos días, las muertes inesperadas, el riesgo de contagio fácil, los guantes de plástico, las mascarillas en la cara, las calles desiertas, la distancia social y el ambiente enrarecido me hace pensar, que todo será diferente a partir de ahora, y que quizás, esto sólo sea el inicio de esa nueva vida que pretenden hacernos vivir. Una vida solo imaginada en literaturas, que curiosidad tan irónica, que debemos recordar a los que decían que la literatura no era importante estos días, cuando de los libros, de la cultura, podemos sacar tantas buenas ideas para todo gestionar todo esto.
Mientras aprendemos que la espera más larga es la que ralentiza el tiempo hasta hacerlo eterno, no nos queda otra que esperar confinados, mantenernos sanos y salvos, ayudar si podemos a los otros, pero sobretodo esperar a ver cómo será la vida a partir de ahora, en esa segunda parte de esta historia tan distópica que nos está tocando vivir.
[…] * Articulo publicado en la Columna de Cristina Redondo: Il dolce far niente, sección Tribuna del Di… […]