Inici » a-ultimesnoticies » Una jornada de vol a l’Associatión Aeronàutique de La Llagonne
Associatión Aeronàutique La Llagonne

Una jornada de vol a l’Associatión Aeronàutique de La Llagonne

ESPORTS AERIS/AVIACIÓ.

INTRODUCCIÓ

La pràctica del vol sense motor o vol a vela, és un esport que va néixer als primers temps de l’aviació, quant els pioners van tenir la necessitat d’enlairar-se cap al cel per copiar el que els ocells feien amb tanta facilitat. Però per arribar a enlairar-se, van haver de recórrer un llarg camí ple d’obstacles i de perills.

Paral·lelament al descobriment dels avions de motor, van sorgir els planadors, que eren més lleugers perquè no tenien el pes del motor i també perquè la seva estructura era més lleugera per no haver de suportar les forces generades per al motor.

Així va néixer el vol sense motor o vol a vela, que es va instaurar com una pràctica que al llarg dels anys ha anat captivant a més persones arreu del món.

Molt lluny queden aquelles jornades en què els avions es construïen amb materials fràgils i s’improvisava bastant, a causa del desconeixement de les tècniques de l’aviació; avui en dia aquests aparells han arribat a un nivell tècnic molt avançat, per poder donar la seguretat que es requereix per pilotar-los.

També des de fa més de 50 anys, els clubs o associacions on es pot practicar aquest esport han anat consolidant-se per tots els països del món, però Alemanya i França podem dir que són els pioners i els que recullen més clubs que practiquen el vol sense motor.

Avui, per il·lustrar-ho i per donar a conèixer als lectors les activitats diàries que es duen a terme en un club qualsevol, presento el relat d’una experiència personal viscuda a l’Association Aéronautique de La Llagonne, entitat Francesa adherida a la FFVP – Fédération Française de Vol en Planeur, a la que l’autor pertany des de fa tres anys.

“PRÉSENTATION: L’Association Aéronautique La Llagonne est un club et une école de pilotage de planeur en montagne sur l’aérodrome de La Llagonne La Quillane dans les Pyrénées Orientales. La plateforme est dotée d’une excellente aérologie locale dûe à son emplacement idéal au carrefour de trois vallées”.

EL VIATGE. DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS A LA LLAGONNE
Sona el despertador a les 6 del matí i m’aixeco de pressa i amb una mica de nerviosisme; avui m’espera un dia molt especial i estic impacient per arribar a la meva destinació, l’Association Aéronautique de La Llagonne, un aeroclub de vol sense motor que pertany a la Fédération Française de Vol en Planeur i del qual sóc soci i pilot en pràctiques des de fa més de dos anys.

La Llagonne és un petit poble de muntanya situat al Pirineu Francés, concretament al Coll de la Quilanne, prop de l’estació d’esquí dels Angles. Té un QNH (elevació) de 1.720 metres sobre el nivell del mar i està envoltat de muntanyes pels quatre punts cardinals, sent El Carlit i El Canigó els pics més alts i destacats de la zona.

Començo el viatge de vacances estivals en companyia de la meva dona i mentre em dirigeixo cap a la meva destinació, els meus pensaments se centren en la inquietud de com es desenvoluparà el dia d’avui i els següents, en què destrets em posarà l’instructor i si la meteorologia es portarà bé i em regalarà uns vols tranquils i plaents per a gaudir i afirmar els meus coneixements adquirits durant aquests dos anys. Aquests pensaments i la xerrada amb la meva esposa, fan que els prop de 200 quilòmetres que em separen d’aquesta regió de França, semblin pocs.

Gairebé sense adonar-me, passo per la frontera de Puigcerdà i arribo a l’alt del Col de la Quillanne; el meu cor palpita fort i ansiós per a tornar a trobar-me amb els meus companys d’afició i començar l’agradable rutina diària.

Entro en l’aparcament a les 9,30 del matí i ja veig gent reunida davant de les instal·lacions de l’associació esperant per a entrar a la sala de pilots per a començar el brífing (reunió informativa de pilots abans dels vols).

ARRIBANT A L’ASSOCIACIÓ
Em trobo amb els meus companys pilots del club; Jackes, Françoise, Michelle, André, Jean Claude i molts més. Salutacions de rigor. Tots són de nacionalitat Francesa; jo sóc l’únic soci Español. Salutació també a Francis, el meu instructor, que tanta paciència ha tingut amb mi corregint-me i insistint sense descans a fer-me aprendre totes les coses que es necessiten saber per a realitzar les meves pràctiques de vol amb total seguretat.

L’ambient que es respira en aquest Club, és una cosa molt especial que es nota des del primer moment que entres en les instal·lacions. Són senzilles, sense luxes, però suficients per a crear aquest ambient particular que distingeix a la LLagonne d’altres clubs.

Allí no hi ha diferències de classes socials, no hi ha pobres ni rics, ni tan sols enveges entre companys. Allí tots som iguals, tots treballem i ens esforcem per una única fi: VOLAR.

Sorprèn molt trobar-te a una persona amb roba de treball escombrant el sòl de l’hangar, o netejant un avió, o també tallant l’herba del camp, o fent tasques de manteniment diverses, etc. Després t’assabentes que aquesta persona és el Cap del Sector Aeri francès… o és un pilot condecorat que va combatre en la guerra de Vietnam o també un pilot de línia comercial que pilota un Airbus, o també pot ser un pilot militar que pilota moderns caces de combat Mirage… la sorpresa sempre està servida a La LLagonne.

Però el que s’ha dit anteriorment no importa, el treball es fa igual siguis qui siguis, sense distingir posició social, edat o coneixements; tots som una gran família units per una meta comuna: la passió pel vol i els avions.

Això porta a crear aquest ambient tan especial, d’autèntica companyonia. Si no coneixes alguna qüestió relacionada amb l’afició, de seguida hi ha algú disposat a donar-te explicacions per a ajudar-te i ampliar els teus coneixements. Podríem resumir que aquesta associació és una gran escola i els socis són els mestres.

EL BRÍEFING
Una vegada acabats les salutacions de rigor entre companys, Celine (la secretària del Club), ens crida per a començar el brífing matinal. Entrem a la sala i Michel Salvetat, el President, ens dóna el bon dia amb el seu etern somriure i el seu bon humor.

En el bríefing, ens informen de les condicions meteorològiques de la zona; vent dominant, sostre dels núvols, ascendències tèrmiques, que recorreguts són més aconsellables per al dia d’avui; en fi, tot el que un pilot ha de saber abans d’enlairar de la pista per a tenir un vol el més segur i plaent possible.

Cal destacar que en aquesta associació, la seguretat es pren molt seriosament (com ha de ser) i no es deixa res a l’atzar, ni el més mínim detall. Els instructors del Club posen l’accent constantment a conscienciar a l’alumne perquè prengui tot tipus de precaucions abans, durant i després del vol.

Es revisa cada dia el material de vol (paracaigudes, bateries de l’avió, complements, etc.), així com els avions, que es revisen de dalt a baix i per dins (mitjançant els registres que existeixen per a tal fi), fixant-se en cada detall i comprovant fins als cargols que subjecten les superfícies mòbils de les ales i la deriva, per si algun estigués en males condicions o fluix.

També es fan dues revisions exhaustives en començar la temporada de vols (al maig o Juny, depenent de les condicions climatològiques) i en acabar-la (al setembre o Octubre, segons la durada de la temporada).

Per a la revisió de Maig, el Club envia un comunicat a tots els socis sol·licitant la seva presència voluntària durant dos caps de setmana per a desmuntar els planadors i canviar les peces que haguessin tingut desgast durant la temporada anterior. També es revisen a fons les dues avionetes de què disposem per a remolcar als planadors. Finalment, també es revisa el camió del torn de remolc.

Tornant al bríefing, una vegada assabentats els pilots i els instructors de la meteorologia prevista per al dia, es procedeix al repartiment de pilots i se’ls assignen els avions disponibles. Això és necessari fer-ho cada dia perquè normalment, hi ha més pilots que avions i s’ha d’assignar prioritats perquè tots puguin gaudir d’ells.

Michelle m’assigna a Francís com a instructor i al meu avió preferit, el Twin Astir II matrícula F-CLLA, que tan bons moments m’ha proporcionat (actualment aquest avió ha causat baixa en el club).

L’associació disposa de diversos planadors, tant monoplaces com biplaça i també dues avionetes de remolc i un torn de remolc, tot propietat de l’associació. Aquests planadors estan a la disposició dels socis per a gaudir-ne, mitjançant un mòdic lloguer que es calcula pels minuts de vol emprats per cada soci. A aquest lloguer cal sumar-li el preu de l’avioneta o el torn de remolc, segons sigui necessari.

PREPARACIÓ I TRANSPORT DELS PLANADORS
Sortim de la sala de pilots i em dirigeixo a l’hangar, on tots ens posem a treballar i traiem tots els planadors fora, sobre l’herba, per a procedir a la seva revisió. Per a això, recullo una bateria de l’hangar i la fulla de vol de l’avió; munto la bateria de la ràdio i comprovo el seu funcionament. Seguidament començo una rutina de comprovacions reflectides en la fulla de vol que es denomina CRIS (Cabina, Ràdio, Instrumentació, Seguretat en superfícies de vol).

Una vegada comprovat tot, s’emplena la fulla i se signa, fent-me responsable d’això amb totes les conseqüències, ja que l’avió l’utilitzarà més d’una persona i la seva seguretat depèn que la meva revisió s’hagi fet correctament.

Seguidament, enganxo la proa de l’avió a la corda que l’uneix al Golfette (carro elèctric que s’utilitza per a remolcar el planador fins a la capçalera de la pista) i Francís subjecta l’ala per a aixecar-la del sòl i portar-lo fins a la seva destinació, la capçalera de pista.

Una vegada en capçalera de pista, em poso el paracaigudes, les ulleres de sol i el capell; tres coses obligatòries sense les quals no es pot enlairar.

En aquest moment, l’avioneta de remolc s’acosta al planador i un auxiliar de vol subjecta la corda d’arrossegament al morro de l’avió i li dono instruccions per a comprovar el correcte funcionament del sistema de desenganxament. L’auxiliar enganxa l’altre extrem de la corda al ganxo de remolc en la cua de l’avioneta, accelerant una mica perquè quedi tibant.

L’ENLAIRAMENT!!!
En aquest moment, el cor s’accelera i l’adrenalina corre per les meves venes, sentint el potent rugir del motor i el flux de l’hèlix que sacseja tot l’avió. Dono instruccions a l’auxiliar de vol que aixequi l’ala esquerra del planador, comprovo els Aero frens i els deixo recollits, moment en què li comunico al pilot de l’avioneta:
– Kilo India, aquí F-CLLA, Aero frens recollits, llest per a l’enlairament. Pot procedir.
El pilot confirma la meva ordre i contesta:
– Aquí Kilo India per F-CLLA, Aero frens llevats, començo la maniobra d’enlairament.

El motor de la Rallye rugeix com si anés a explotar i el planador comença la seva carrera d’enlairament. Sento que l’adrenalina augmenta la velocitat en les meves venes (si això és possible, ja que la sento corrent al màxim), faig alguns salts per les irregularitats de la pista, que és d’herba i amb les pluges es creen alguns sots, però gairebé no m’assabento; haig de concentrar-me en la maniobra d’enlairament.

40, 50, 60, 80 km/h. i el planador agafa sustentació; tir suaument de la palanca de comandament i… a l’aire! Noto com puja uns 3 metres i a continuació enlaira l’avioneta.

I PER FI… EL VOL!!!
Aquest moment és màgic, incomparable. Estic volant, ja res em subjecta a la terra, només a l’avioneta. Depenc solament de l’aire i de la meva habilitat en els comandaments…

Em barallo bastant amb el remolc, ja que no és gens fàcil al principi. Cal coordinar els pedals de la direcció i la palanca de comandament perquè no pugi o baixi molt i que no es desviï de la trajectòria de l’avioneta de remolc. En Francís m’increpa: -Tranquil, segueix a la cua de l’avioneta, dolçament, sense brusquedats. –Sí, ja ho intento – contesto jo- però se m’acumula el treball!

A part d’estar barallant amb els comandaments, cal estar controlant els instruments del panell per a no excedir els límits de velocitat, d’ascendència i de posició; vagi que s’acumula la feina.

Francís, amb la seva infinita paciència, em corregeix i em diu que em calmi, que no em desviï. Res, això està fet, com si fos fàcil! I a més, amb l’adrenalina corrent de gom a gom, encara és més difícil (ai, aquests novells!, ha de pensar Francís).

Bé, al final em centro en els pedals i la palanca i li descobreixo el truc durant uns minuts. L’adrenalina es pren un petit descans i em deixa veure més clar el que haig de fer.

Francís m’avisa que avui hi ha molt bones condicions per a practicar el vol d’ona i li comunica al pilot del remolcador que ens porti damunt de la muntanya Carlit, per a situar-nos en la cresta i provar d’agafar alguna ascendència en l’ona que genera el vent per sobre de les muntanyes.

El vol d’ona, és una tècnica del vol sense motor que consisteix a trobar els corrents d’aire que corren per sobre dels pics, la qual cosa genera molta força ascensional i es poden aconseguir altures considerables. Solament es donen aquestes condicions en dies ventosos i amb l’aire en direcció N a S (almenys en aquesta zona de vol).

Quan arribem sobre la cresta del Carlit, tir de la palanca de desenganxament i comunico al pilot l’acció, acomiadant-me d’ell.

I llavors, la màgia del vol sense motor comença. Ja no em lliga res, sóc lliure i estic volant; el somni més anhelat de l’ésser humà s’està complint en aquests precisos moments en la meva persona. El moment és gran i alguna llàgrima de satisfacció barrejada amb emoció rellisca lentament per la meva galta, però no tinc molt temps d’entretenir-me amb aquests pensaments, haig d’estar molt atent al panell d’instruments per a “caçar” l’ona i deixar-me portar per ella, com si cavalqués damunt d’una ona en l’oceà.

Per a això, Francís m’ajuda i em diu com detectar-la, cosa que faig quan el variómetropega un salt i m’indica una ascendència de més de 3 metres per segon. Noto clarament com l’avió puja i puja i puja… i la terra es va fent més petita cada vegada.

2.500m, 3.000m, passem entre núvols, continuem pujant, passem a estar per sobre dels núvols i seguim: 3.500m, 4.000m, 4.500m i stop! Ja no podem pujar més, no portem màscares d’oxigen en la cabina i és obligatori a partir d’aquesta altura portar-ho, per perill a esvair-se i poder acabar en un accident fatal .

Puc assegurar que aquest precís moment és el millor de la meva vida. Estic a 4.500m, amb unes vistes incomparables i un cel d’un blau tan intens, que no es pot apreciar des de terra. El planador va com si estigués damunt de rails de tren. Suau, no se sent res, només el vent que copeja el plexiglás de la cabina. Corregeixo el trimm de la profunditat i deixo anar els comandaments del planador i… va només, com si sabés el que ha de fer.

Em relaxo en el seient i gaudeixo de les vistes i d’aquest gran moment, ja que no haig d’estar tan pendent dels instruments de vol i els comandaments. És com si portés pilot automàtic.

Vol d’ona a 4.500 m. d’altura.

Francís i jo comentem les intenses sensacions que estem vivint i coincidim en tot; i això tenint en compte que Francís té en el seu poder moltíssimes hores de vol, però aquesta experiència li captiva tant com a mi, que no tinc ni molt menys la seva experiència.

És molt difícil descriure el que es sent allà a dalt amb les condicions que estem gaudint en el dia d’avui. Cal estar allà per a entendre-ho, ja que no trobo paraules adequades per a descriure les emocions que estic vivint.

Son una mescla de sensacions físiques i espirituals, barrejades, que fan que et sentis tan bé, que no desitges que s’acabin. La realitat és que portem volant gairebé 4 hores!

La bufeta no perdona i t’avisa que cal pensar a baixar a terra a alleujar els ronyons, no només per això de fer lloc en la bufeta, si no perquè la postura en el seient amb el paracaigudes darrere, no és del tot còmoda.

Així que decidim trencar la màgia, no sense una sensació de pena que m’envaeix pel fet d’abandonar aquell mitjà que amb el temps, ja no és tan estrany com diuen i tens la sensació de que és el teu, que et pertany i que la meva persona pertany a l’aire i no a la terra, perquè en ella mai he aconseguit trobar una satisfacció tan gran com aquí, en el cel.

MANIOBRES “ARRISCADES”
Comencem el descens i Francís em diu que aprofitarem l’altura per a fer pràctiques d’entrada en pèrdua a 3.500m. Jo penso: Ara ve el bo! Port Aventura, però de debò i en gran!

Comença Francís a realitzar la maniobra de pèrdua per a ensenyar-me com haig de repetir-la: tira de la palanca a fons cap amunt i el planador puja, puja, puja… es queda aturat en vertical, amb la terra a l’esquena i el blau del cel enfront de la cabina i llavors… comença a caure cap endarrere, d’esquena i descontrolat, accelerant cada vegada més, fins que Francís empeny la palanca de profunditat cap endavant, el planador gira en rodó i llavors s’inverteix la cosa… el cel passa a l’esquena i la terra se situa davant del planador, en vertical totalment i accelerant molt ràpid fins a arribar als 250 km/h, moment en què tira de la palanca de comandament i el planador recupera la línia de vol horitzontal.

Huau!… si en enlairar-me l’adrenalina corria per les meves venes, ara viatja a la velocitat de la llum! L’esglai és majúscul, sembla que l’avió es va a partir d’un moment a un altre i la força de la gravetat… ni us ho explico! És com si pesés més de 200 quilos; no puc moure el braç ni el cap ni res! Estic aixafat en el meu seient, fins que el planador es posa horitzontal i tot torna a la normalitat.

Però quan recupero els sentits, Francís m’anuncia: ara et toca a tu; repeteix la maniobra.

I be, doncs, jo obeeixo. Ara que ja sé que se sent, us asseguro que m’ha agradat molt. No he passat gens de por, només la impressió d’una cosa nova que no havia experimentat mai, però a la fi, agradable. Si ho comparo amb la sensació d’una muntanya russa com per exemple el Dragón Kan de Port Aventura, us asseguro que la sensació és mil vegades més forta (tal vegada perquè en el Dragón Kan saps que va subjecte i no pot passar res, però en l’avió, hi ha moltes variables que poden fallar i no està subjecte a uns rails).

Repeteixo tres vegades més la maniobra i començo el descens posant rumb a la pista d’aterratge del club, no sense abans aprendre i sorprendrem amb un altre maniobra complicada que em regala l’amic Francís.

Es tracta d’agafar velocitat en picat (de 80 km/h passar a 120 km/h) i posant el planador amb les ales perpendiculars al sòl, fer un gir tancadíssim de 180 graus sense perdre altura. Una altra sensació forta, digna de Port Aventura, però agradable per als quals ens agraden les sensacions fortes de debò.

Al principi sembla fàcil, però no ho és en absolut. De debò. Cal barallar amb els pedals per a mantenir l’avió paral·lel al sòl, mentre amb la palanca gires els 180 graus; o sigui, que inverteixes les funcions dels pedals amb la palanca de comandament. Un embolic, però aconsegueixo sortir-me amb èxit.

L’ATERRATGE
Després d’aquesta maniobra, descendeixo ràpidament i faig el circuit d’aproximació a la pista d’aterratge; augmento la velocitat fins als 120 km/h i trec els aero frens a la meitat, amb el que el planador perd altura suaument, fins a tocar la pista i rodar per ella fins a gairebé la capçalera. Una altra sessió de salts pels puñeters sots, que ara es noten més pel dolor de ronyons de tantes hores assegut en el planador i per la bufeta plena, la qual cosa converteix en una petita tortura l’aterratge. Sort que és breu i acaba ràpid.

Haurien de pensar els constructors a fer un sistema d’evacuació dels ronyons dins dels planadors; s’agrairia molt, de debò!

Una vegada en terra, trepitjo l’herba i em dono de nassos amb la realitat. Ja no estic allà a dalt, la màgia s’ha acabat i torno a la rutina d’haver de caminar per a moure’m.

Ja no em porta el vent, ara torno a ser jo el meu propi motor. És una sensació estranya que m’ocorre cada vegada que surto del planador, com una nostàlgia d’haver acabat alguna cosa que t’omple molt i no pots deixar.

No és sensació de tristesa, perquè l’experiència d’avui ha estat meravellosa, però a tots els que estimem l’aviació ens passa el mateix; el nostre cor es nega a tornar a terra. Diuen que el mal de molts és consol d’uns altres; així serà doncs.

RETORN A LES INSTAL·LACIONS DE L’ASSOCIACIÓ. FI DE LA JORNADA

Després de recollir els meus objectes personals, vaig a les instal·lacions del club, on m’espera la meva dona, que endevina la meva experiència viscuda per la cara que poso. Intento descriure-li el que he viscut, però no em surten les paraules adequades, els nervis i l’emoció em traeixen, però al final trobo les paraules per compartir amb ella les meves vivències i comprenc que les entén, ja que ella també ha volat en planador i també les ha experimentat.

Els meus companys em pregunten com ha anat el vol i es genera una conversa amb intercanvi d’experiències viscudes per totes dues parts, mentre aprofitem per a menjar en la cuina de l’associació.

Havent dinat, em retiro a la meva habitació per a tirar una migdiada i reviure mentalment l’odissea del vol, però no aconsegueixo agafar el son. Tantes emocions juntes m’ho impedeixen.

La resta de la tarda, el passo a la sala de reunions del Club fent pràctiques amb un simulador de vol que està a la disposició dels socis. Practico principalment els enlairaments amb remolc, ja que encara no he agafat la pràctica suficient per a fer-ho a la perfecció.

Francís em dóna unes lliçons teòric-pràctiques i al final, els enlairaments i el remolc van sortint cada vegada millor, gràcies al simulador (i al Francís, com no). 

En arribar l’hora de sopar, proposo als socis que pernoctem en les instal·lacions del Club, de fer-los una barbacoa, cosa que agrada molt als presents. Ens ajuntem 8 persones i cadascun prepara alguna cosa per a completar el sopar. Així es viu l’ambient aeronàutic al club; companyonia per sobre de tot.

Passem una vetllada molt agradable conversant mentre degustem la barbacoa, explicant aventures viscudes en vols anteriors, fins que el somni ens venç i ens retirem a dormir, perquè l’endemà seguim amb les activitats de vol i cal estar descansats.

I aquí finalitza la jornada; un dia qualsevol, com d’altres, en les instal·lacions de l’Association Aéronautique de la Llagonne; un espai natural d’una bellesa incomparable, on es compleixen els somnis de les persones que formem part d’aquesta gran família que som els amants de l’aviació. Fins aviat!

Carles Viñals. Soci nº 187

Web de l’aeroclub: https://planeur-la-llagonne.com/

“Dedicat a tots aquells que sentim la passió de volar més alt, per els infinits cels, on trobem la llibertat i la felicitat que dona sentit a la nostra vida”.

“Especialment dedicat al nostre amic i company de vol Enric Novell, que va deixar la Terra per seguir volant eternament”.

2019-07-08

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator