Wilhem Müller . El amor romàntic i imposible
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
EL RACÓ LITERARI. No hi ha més gran dolor que aquell que un mateix és capaç de crear i infligir-se. En la poesia romàntica aquesta afirmació es fa, sens dubte, encara més precisa. Encara que el procés de lluita i acompanyament de la pèrdua de l’amor és un esdeveniment vital que se’ns presenta a tots en algun moment de la vida, sigui en l’època que sigui, la poesia enalteix aquest sentiment com cap altre gènere literari.
Wilhem Müller sembla ser un d’aquests autors que va fer de la seva vida un reflex gairebé especular de la seva obra poètica: fou un home apocat, tímid i amb un autoconcepte molt deteriorat de si mateix. Es va dedicar intensament a l’estudi i a l’ensenyament i mai va confiar massa en els seus poemes o en el potencial que tenien. De fet, comentava que la música i l’apropiació dels seus textos per part d’altres artistes més populars i exitosos, els donava el llustre que no tenien sense adonar-se que les idees i la inspiració eren seves. Sense cap mena de dubte, aquests buits personals i emocionals li van fer sentir sovint la solitud, la incomprensió i la tristesa que reflecteixen els seus breus poemes de Viatge d’Hivern.
En aquesta obra narra paisatges desolats, coberts de neu, terrenys buits on el vent és el seu únic acompanyant del protagonista i els corbs, amb els seus crits gairebé humans i els penells, amb el seu grinyolar semblen riure de la sort de l’home que camina sota la tempesta. La pèrdua de la seva estimada, una jove que ja no el recordarà, però la imatge de la qual li causa dolor i un profund abatiment són el fil argumental durant gran part dels poemes. El ritme pausat, les imatges de naturalesa s’alternen amb descripcions d’elements de caràcter més humà amb els que no sent vinculació.(so d’una trompeta cridant al correu que ell no rebrà o pals que indiquen adreces a les quals no es dirigeix). La vida a perdut la seva llum si l’amor no és correspost.
Per què evito els camins
Que recorren altres rodamons,
I cerco camins amagats
Per rocoses altures nevades?
Al cap i a la fi no he fet res
Que em faci allunyar dels homes.
Quin absurd anhel em condueix
A paratges desolats?
Hi ha indicadors al costat dels camins.
Assenyalen ciutats
I jo vagarejo sense parar,
Inconsolable, però busco descans.
Veig un indicador
Immòbil davant dels meus ulls.
He de continuar un camí
Del qual ningú ha tornat encara.
Les mateixes característiques de la poesia romàntica emfatitzen fins a l’extrem això, repetint com a solució final i únic la mort. Aquest extremisme pot fer-nos somriure ara, pensant que és una mica descontextualitzat, però ¿realment és així quan la música, les pel·lícules i la literatura continuen enaltint l’amor i el desamor com una desconnexió amb la realitat i els altres, on només existeix el jo i la visió interna dels successos?
Hem d’admetre que l’amor continua presentant-se com una experiència irracional i bastant neuròtica, fins al punt de fer-nos considerar la falta de sentit vital a causa de la seva absència. Segueix avui en dia, la idea d’un amor insostenible, basat en sensacions il·lusòries i temporals i expectatives excessives sobre el que ha d’aportar-nos.
El procés de dol i superació d’aquesta inclinació romàntica no es troba resolt en l’obra Viatge d’hivern. No era aquest l’objectiu en l’època en la qual va ser escrit. No obstant això, si hi ha una petita evolució en el pensament del protagonista que prefereix viure amb el record que morir per un passat que no pot canviar. Són 24 poemes breus però d’una bellesa captivadora. Amb paraules molt ben escollides, Müller ens trasllada a un entorn ombrívol, gelat, on les fulles que resisteixen en els arbres reflecteixen la feble esperança d’un canvi en el destí. Al final el protagonista accepta la irreversibilitat de la pèrdua, necessitat per continuar endavant.
Voldria gravar en l’escorça de tots els arbres
En tots els còdols,
Joiós sembraria en totes les feixes
Amb llavors de bruguera que aviat floreixen
I escriure voldria en tots els papers que trobés:
“El meu cor és teu, teu, i eternament serà per a tu”.
Voldria ensenyar-li a un estornell jove,
Fins que aprengués a dir-la amb absoluta claredat
I amb idèntic accent amb la que la pronuncien els meus llavis,
Amb tot el deler que omple el meu cor,
Perquè cantés a la seva finestra:
“Teu, teu és el meu cor i per a tu serà eternament”.
Voldria que ho digués la fresca brisa del matí
A l’acaronar suaument el jardí florit,
I que ho repetissin totes les flors,
Que la seva flaire ho digués:
“Rierol, les teves ones mouen les pedres.
El meu cor és teu, teu, i eternament serà per a tu”.
Crec que es deu llegir en els meus ulls,
Que es pot conèixer en la vermellor de les meves galtes,
Que ho revela el mutisme dels meus llavis
I que fins i tot l’alè em traeix sense voler.
I ella no s’adona dels meus tímids anhels, que li diuen:
“Teu, només teu és el meu cor, i eternament serà per a tu”.
Perduts ens trobem encara. Els poetes actuals continuen reflectint les inseguretats i la desorientació davant la pèrdua de l’amor i la il·lusió d’un passat que mai va ser tan feliç com en els records de ment que els recrea. La diferència més gran en el tema de la superació de l’amor perdut resideix potser en la necessitat actual de resoldre positivament aquest procés de dol i continuar buscant noves oportunitats, altres expressions d’amor en les relacions interpersonals.
Cristina González.
