El RACÓ LITERARI
Wistawa Szymborska “Instant”. Les emocions com a identitat personal
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
“Instant” és una obra curiosa: els seus poemes parlen de moments fugaços, lleugerament esbossats i col·locats per casualitat si l’observador és capaç de buscar-los, però l’impacte del quals perdura molt després de la seva finalització, instal·lant-se en la ment del lector. Això es deu al fet que, l’ésser humà, és capaç de fer els seus fragments de qualsevol fet associant-los amb les emocions.
Wistawa Szymborska sempre va ésser una poeta en contínua cerca, insatisfeta d’aquells que anomenant-se escriptors no sentien la necessitat de completar, ampliar i qüestionar tot el que ja sabien. Ella sempre estava desitjosa d’anar més enllà, de sortit de la seva comoditat, d’aprendre dels altres.
Reservada, no necessitava premis o reconeixements. Es diria que escrivia per ella mateixa o per qui volgués escoltar unes paraules directes i plenes de sinceritat. La seva força motriu va ser l’amor a transmetre, el seu públic seus coneguts, però no li va agradar mai la fama o l’adulació.
La seva poesia deixa veure la seva inquietud per analitzar i per treballar amb la realitat que li envoltava, sense artificis.
Quan pronuncio la paraula Futur,
la primera síl·laba pertany ja al passat.
Quan pronuncio la paraula Silenci,
ho destrueixo.
Quan pronuncio la paraula Res,
crec alguna cosa que no cap en cap no-existència.
En l’obra “Instant” tracta una de les cerques més complexes per a qualsevol poeta, un dels temes més recurrents: la descripció de les emocions com a forma de comprensió d’un mateix. És un tema complex, ja que les emocions són subjectives, percebudes de forma molt personal i es difícil de fer encaixar el fet de sentir d’uns i d’altres. No obstant això ella era clara, contundent. Coneixia perfectament l’esencia de la persona, potser pel seu amor reconegut per la filosofia i els seus estudis de Sociologia. Aquest entendre els altres és potser l’ingredient especial que fa d’un autor interessant, un forat negre d’atracció per aquells que s’apropen a les seves lletres.
En el cas d’aquest poemari només requereix moments breus de contacte amb esdeveniments, amb els objectes o amb la naturalesa canviant d’esdeveniments fugaços per a recollir emocions que es mantenen a l’ànima molt més que en els ulls: la por, la incomprensió, la curiositat o la il·lusió són recollides per ella d’una manera magistral.
Descriu com aquestes emocions momentànies tenen el poder de canviar-nos, de desestabilitzar-nos, de fer-nos prendre decisions. L’ésser humà sense emocions perd el sentit de la seva existència.
En aquesta societat de sobreestimulació, de caos d’informació i de saturació d’estímuls, hem perdut sovint aquesta capacitat de sentir-nos emocionats fins a la medul·la per les coses petites, pels moments breus que passen davant els ulls i no tornen més i per tant, sovint queden sense ser considerades amb la seva importància per a les nostres decisions. Som tot el que ens passa, tot allò que deixem conscient o inconscientment romandre a la nostra memòria.
Actualment molts escriptors senten temor o objecció a “despullar-se” a través de les emocions, de reviure el buit que s’instal·la en el pit en recrear el dubte, l’eufòria, la tristesa… i escriuen d’això de manera indirecta o exagerant-les fins a desnaturalitzar-les.
Desafiant aquesta tendència Szymborska, amb la seva senzillesa, tracta d’observar des de la quietud, la calma, la descripció analítica, les situacions tristes o quotidianes, colpejant així al lector sense necessitat de res més. Les emocions, sense cap dubte, no necessiten de cap acompanyament.
Van saltar cap avall des dels pisos en flames:
un, dos, encara uns quants
més amunt, més a baix.
La fotografia els va mantenir amb vida,
i ara els conserva
sobre la terra, cap a la terra.
Tots continuen sent un tot
amb un rostre individual
i amb la sang amagada.
Hi ha suficient temps
perquè voletegi el cabell
i de les butxaques caiguin
claus, algunes monedes.
Segueixen aquí, a l’abast de l’aire,
en el marc d’espais
que just s’acaben d’obrir.
Només dues coses puc fer per ells:
descriure aquest vol
i no dir l’última paraula.
Breus poemes d’emocions condensades, pausades i reflexionades. Ella sempre va oferir el convenient, va explicar el necessari. En una època en la qual tots necessitem desesperadament tornar a connectar amb les nostres emocions, per aprendre a viure plenament, l’última frase del seu discurs d’acceptació del Nobel en 1996 queda totalment actual: «Tot ens indica que els poetes tindran sempre molta feina». Jo hi estic completament d’acord.
Cristina González.
