SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR.
[dropcap]Q[/dropcap]
Quan Goethe va obrir els porticons de la cambra de l’Hostal Lleó d’Or, va copsar com la llum de dia es perfilava amb un to cendrós damunt les taulades i cúpules de la ciutat de Roma. Va recollir els seus estris personals. Va baixar per les escales i es va acomiadar amistosament del propietari. A peu de carrer però, va fer mitja volta, i es va fixar amb la peculiar esfinx de pedra que es destacava a la façana de l’hostal, representat per un cap d’un lleó. Així que s’allunyava, va recordar per l’expressió ferotge, com un dels símbols dibuixats en un mosaic en els foscos passadissos del Coliseu i que descobria il·luminant amb una torxa.
Era en aquest mític amfiteatre el Coliseu, on havia caminat desvagat i amb els ulls nus on havia descobert part de la seva història. I seguia recordant els fragments d’unes escultures clàssiques, que havien presidit damunt dels pòdiums; anava darrere les empremtes d’allò que va representar ser Roma, i en la que intuïa que reposaven encara en les seves entranyes, alguns mites, déus i deesses que varen alimentar l’imaginari dels emperadors que amb ambicions il·limitades, s’hi emmirallaven des dels altars del poder i per regir el destí de Roma. Un destí, del qual, només quedaven un munt de columnes escapçades i fragments de cossos humans en els frontispicis envoltats de crescuda vegetació.
Però en Goethe, insistia amb la idea que els triomfs reflectits en el grandiloqüent amfiteatre, que es representava amb l’arquitectura del Coliseu, s’havien apaivagat amb el pas dels segles, i que aquests, s’havien solapat i definitivament allunyant de la virulència, d’uns fets convulsos de la Roma imperial: una ciutat que s’hauria anat desballestant i esmicolant a foc lent. Tot i això, suposava que mai es van restaurar plenament del tot; darrere hi havia les tragèdies humanes que s’havien generat arran de les glorioses conquestes de dit imperi romà. D’aquesta forma, ressonaven les veus d’altres cultures, que no s’havien reconciliat amb les derrotes; d’unes batalles planificades amb l’afany de conquerir les seves riqueses. S’havia produït doncs, un infinit dolor en la memòria humana, que pervivia en alguns pobles conquerits, que es veien abocats a cercar la seva identitat perduda. Així, la història seguia submisa amb un espirall bèl·lic que perdurava en el temps…
Així, la història
seguia submisa
amb un espirall bèl·lic”
Per això, en Goethe, cultivava un cert romanticisme, persistint en la recerca de la sapiència. Es reflectia en personatges, que s’havien distingit per la seva bondat i el seu coratge. Eren els que s’havien allunyat dels núvols tenebrosos de les batalles, i que es reconciliaven amb l’entesa de conquerir les gents dels pobles on la idea de la pau, s’avingués amb l’enteniment de l’esperit humà. Així doncs Goethe, s’adonava que també part de la força humana, residia en comprendre les lleis de la natura. Doncs, fins al moment s’adonava que la principal culpa era l’empeny bèl·lic de l’home i que aquest, provocava que la generositat que la vida anava teixint, s’anava contrarestant per les múltiples morts, que es generaven arran de les dites ambicions bèl·liques sense parangó d’aquell imperi romà. Amb tot però, les societats seguien pervivint amb circumstàncies adverses de tota mena; restablien un constant i laboriós equilibri amb la lluita per la vida, junt amb les confrontacions invasives. Totes aquestes adversitats, el va motivar a cercar el protagonisme que la natura li brindava, i el mateix temps, també hi dipositava un bri de confiança per trobar un ventall de respostes. Així va ser, quan va viatjar fins a l’antiga ciutat de Pompeià; va anar per escoltar les ressonàncies de la vida d’una civilització, que havia estat arrasada per la natura.
Abans d’arribar a Pompeià va passar per Herculano, indret on va corroborar el preludi dels efectes i les lleis que dictava la dita natura. Ja davant de la ciutat momificada que era Pompeià, on un munt de vides humanes, van quedar segades entremig de cases i carrers, sota les cendres del Vesuvi; es trobava envoltat de les formes de cossos humans, que havien quedat petrificats amb un to gris cendrós; i enfront d’unes restes d’eines i fragments, on se li detallava un temps quotidià, que va ser interromput per sempre més, l’any 79 d.J.C.
En un moment donat però, es va sorprendre davant de la petrificació d’uns cossos, que parlaven d’una gent que va sucumbir en aquell destí de la natura. Allà, va entendre amb les gestualitats petrificades en el temps, com una metàfora de la pròpia vida; on la inevitable realitat de la natura, va segar un instant de cadascuna d’aquelles vides humanes. Llavors, meditava de com la terra s’havia manifestat, amb tota la seva força i magnitud, a través d’una energia despresa per un magma candent d’un volcà. Goethe, assegut mirava la muntanya volcànica i componia una senzilla oració reflexiva, al voltant d’una civilització que sobtadament, va sucumbir per les causes pròpies de la natura; i era quan s’adonava plenament de com la vida basculava subtil i efímera: entre la vacuïtat i el fet conscient d’existir.
Així, estava presenciant aquelles vides que, sent extingides en un breu instant; van ser embolcallades per un magma roent i abraçades per l’eternitat. Una eternitat, on de forma paradoxal, les retornava devers a la vida, i en forma d’escultures perpètues.
Allà, a l’antiga ciutat de Pompeià, Goethe concloïa una definitiva oració abocada a la civilització absent.
L’home invident.
Mentre en Goethe s’allunyava caminant per un carrer empedrat de l’antiga ciutat de Pompeià. Es va creuar amb un home invident que anava fent passes curtes ajudat d’un bastó de bambú i resseguint els contorns de les voreres. Just passar a prop del l’ombro d’en Goethe, l’home invident va advertir de la seva presència. Sense cap presentació, aquell home es va apropar i li va dir: “Senyor, disculpi’m; vinc sovint a fer un tomb per aquesta ciutat, i percebo moltes sensacions”. Goethe digué: “També sento aquest indret, com una sensació balsàmica”. Senyor, continuar l’home invident: “Escoltant el soroll de les seves passes, percebo quan una persona està resolent dubtes. Ha vingut a cercar respostes, potser?” Goethe li respongué: “En principi sí. Crec que en aquest indret és com una mena de santuari on hi ha possibles respostes d’altres civilitzacions. Tot i això, sé que només cal estar ben atén i observant amb modèstia aquest entorn”. L’home invident, li respongué: “Justament, li diria que és una mena de paisatge d’ànimes. Goethe li sigui dient: “Si, sembla que pul·lulin en aquest espai i dialoguin amb els elements que conformen la vida de la natura; és aquesta que ens fa meditar i segons com, se’ns decanta abocant pau i espiritualitat”.
Justament, li diria
que és una mena
de paisatge d’ànimes”.
De sobte, l’ home invident, va interrompre’l explicant: “Miri, entenc les seves bones impressions. Doncs, malgrat que em manca la vista, ho veig gairebé tot. Però, permeti’m que li passi les mans per damunt de les seves faccions, i saber de qui provenen dites paraules”. Així que l’home invident, li palpava amb les mans a la cara d’en Goethe, en aquest últim, se li anava canviant l’expressió, talment com si li volgués transmetre un missatge amb la seva expressió. Bé! Digué l’home invident: “Vostè té unes faccions que han patit diversos desamors que l’han afectat fondament. Ara, sembla que està passant en un impàs per aprofundir en el coneixement de les coses vitals que l’envolten, i això creu que li aportarà felicitat”. Després, l’home invident, també li va agafar les mans: “Endevino de vostè, que ha escrit un llibre força interessant i influent, i en el qual, indaga sobre els afers amorosos que tants efectes generen en les emocions en els éssers humans”. Mig sorprès i amb un cert estupor, en Goethe va pensar per si mateix, que es refeia el llibre titulat: Werther.
Llavors, en Goethe li exclamà: “Admiro aquest do tan agut, talentós i endevinatori que vostè posseeix. Ignoro de com l’ha anat desenvolupant. Però jo mateix li diré, que s’aproxima força en una raó de la meva vida. I també sento, que realment vostè m’està narrant i percebent de la meva persona, o bé de la meva aurada, alguna cosa més del que en particular, li pugui descriure de la seva persona física, i l’entenc. Doncs, per bé o per mal, hi ha coses i fets en la vida, que tenen el seu sentit i que, el mateix temps, ens amaguen un misteri, com el que ara vostè em planteja”. L’home invident li segui dient: “Miri, només vostè sap perfectament allò que va cercant, i que sigui per bé, ho acabi trobant algun dia. Però, no està tan desorientat com les seves passes, indiquen a la meva intuïció. I si, té allò que en diuen; mal d’amors, deixi de patir! Doncs, com bé sap, és el temps que, en certa manera, ho acaba curant. Observi aquesta l’entorn d’aquesta ciutat mítica, on aquells homes i dones un dia, també s’enamoraren”. En Goethe li replicar: “Cert, l’amor ha estat semblant en totes les èpoques. Ignoro també de la seva vida, o si mai l’amor li ha trucat a la porta de les seves emocions algun dia. Però pensi, que és un sentiment que conté una força plaent i la qual ens fa despertar en nosaltres una passió que abans que la sentim, tenim aquesta passió, completament adormida”.
L’home invident, finalitzant la conversa, digué: “La meva impressió és que només amb l’amor generem més amor; és una mena d’emoció, sempre continguda, enigmàtica i indesxifrable. Té raó, només sentim l’amor de forma conscient, quan ens captiva el cor”.
En aquell moment en Goethe, es queda mirant com l’home invident, que ja s’anava allunyant pausadament. Abans Goethe, li va fer un breu gest com d’agraïment; duent una mà tancada a l’altura del seu propi cor, per després obrir els dits descobrint el palmell, de forma com si lliurés un ocell a l’aire. D’aquell home invident, que anava resseguint la simetria de les grans rajoles de pedra de la ciutat de Pompeià, i amb el seu bastó de bambú: mai més en va saber del seu destí. Només es va fixar, de l’home invident, com va alçar el seu bastó cap al cel, fent una gràcil senyal com d’acomiadament i exclamant: Anem més enllà dels confins de l’amor! (o del cor!).
Santi Torrruella A. 2017
