SOCIETAT. Les cures no tenen valor perquè no cotitzen al mercat. Inevitablement en el nostre imaginari no donarem el mateix valor, estatus, a dir que tens una mare enginyera que si dius que tens una mare que és mestressa de casa, perquè aquest últim entenem que és un treball de segones, si és que entenem que és un treball.
Les cures en general estan denostades perquè es donen per fetes. La perversitat de les cures és que només les veiem quan no es fan. La resta de treballs són més visibles i tenen un valor de canvi objectiu. Les cures, al no tenir aquest valor de canvi, no gaudeixen d’objectivitat.
I la pandèmia mundial del còvid-19 ens ho ha projectat de forma descarada. Les conseqüències més directes i actuals les veiem reflectides en els casos de còvid-19 durant la primera onada, on les dades ens van apuntar una major taxa de contagis en les dones. Per un sistema immunitari diferent al dels homes? No. Perquè el percentatge més alt de persones que destinen el seu temps a estar a la primera línia del còvid-19 eren i són dones. En l’àmbit de la sanitat ha sigut més evident, però també en les residències o en el treball de la llar, on les dones mantenen un contacte més directe amb les persones.
Aquesta crisi sanitària posa en evidència la importància dels treballs de les cures i sostenibilitat de la vida. S’evidencien les condicions d’extrema precarietat i vulnerabilitat social i econòmica de qui realitzen aquests treballs, de manera remunerada, no remunerada o de manera estandarditzada, com els serveis sociosanitaris. L’ús del temps destinat al treball reproductiu i de cures ha emergit amb força durant el confinament i s’ha evidenciat la invisibilitat d’aquest. Podem parlar ja d’una doble bretxa de gènere: en el nivell d’exposició al virus i en la càrrega dels treballs destinats a la sostenibilitat de la vida.
Qui possibilita principalment el sosteniment de la vida, veiem doncs que són les dones en solitari. Són treballs que s’han privatitzat, s’han individualitzat, és a dir, s’han aïllat a les cases i s’han feminitzat.
Per un tema de justícia, de dignificar el treball de cures, per un tema de millora de la qualitat de les cures, es parla de treballar des de tres potes; corresponsabilitat, centralitat en les polítiques públiques i comunitat.
Primerament parlem de corresponsabilitat a les llars. Pensem en totes les persones de la llar però com que moltes llars encara responen al model heteropatriarcal, estem dient que els homes s’han de responsabilitzar, igual que els altres membres de la llar, fills i filles.
En segon lloc, cal que l’estat es faci càrrec de totes aquestes tasques de reproducció social.
Amb el covid s’ha vist més clar que mai totes les retallades des de la crisi econòmica, però no només, com ve explica Georgina Monge, totes les polítiques d’austeritat que s’han anat implementant des de fa quatre dècades, des de que es va estendre de manera hegemònica el neoliberalisme, han tingut una conseqüència directa ara.
S’ha vist com retallant en sanitat i col·lapsant el sistema sanitari empitjoràvem les cures, i que aquestes cures, no només eren pitjor sinó que ara s’havien de fer de manera precària i a casa. Per exemple, quan el sistema ha col·lapsat pels malalts de covid, tenir un accident de cotxe ha suposat anar a casa teva als dos dies i donar per suposat que hi haurà algú que et cuidarà. Segurament una dona i fent-ho com podia. També ho hem vist molt clar amb les escoles. Es tanquen les escoles, les criatures a casa i les persones adultes treballant a l’esfera productiva. S’ha posat sobre la taula el pes que té l’escola no només en la seva vessant educativa sinó també en la seva vessant de cura.
I en tercer lloc parlem de la comunitat. En aquest sentit Amaya Pérez Orozco parla del que hi ha més enllà del mercat, tot aquest entramat comunitari que coopera per assegurar que el conjunt encaixa, que asseguren que es regeneri el benestar emocional i material de les persones. Que permet la sostenibilitat de la vida.
Cal guanyar espais de vida. Retrobar la comunitat des de diferents projectes que ja es duen a terme per repartir les cures, col·lectivitzant-ne la responsabilitat. Des de l’economia social i solidària es poden pensar models de cura col·lectiva, extrapolar el que ja s’està fent en altres sectors i aplicar-ho aquí seria molt útil. Aplicar aquest llegat cooperatiu pot donar moltes eines per aplicar-les a les cures. L’organització col·lectiva, el crear microespais de vida al marge del mercat.
I per això, ens sembla de vital importància que proposem eines per treballar i combatre aquestes desigualtats de manera conjunta des de les administracions locals i l’economia social i solidària (ESS).
Donem el tret de sortida amb la primera trobada entre Ajuntaments, cooperatives i professionals que treballen en el món de les cures per detectar necessitats i mancomunar esforços amb la intenció de crear un espai formal de cures a nivell comarcal. Volem trobar aquesta coordinació territorial que ens aporti les eines adequades per dignificar les cures al Vallès Occidental i buscar aquest encaix público-comunitari-cooperatiu.
