-
Organitza una jornada amb la participació de representants del món local, la Diputació de Barcelona, l’Agència Catalana de l’Habitatge i el Tercer Sector
-
El parc d’habitatges social a Catalunya no arriba al 2% del parc construït
-
L’entrada en el mercat immobiliari de fons d’inversió estrangers que han adquirit grans estocs d’habitatges exposa el context especulatiu alimentat per les entitats financeres i les decisions del Govern de l’Estat
-
A més de l’adopció de polítiques d’habitatge a curt termini, pal·liatives de les situacions d’emergència residencial actuals, cal preveure unes polítiques d’habitatge més estructurals i a llarg termini
-
Considera imprescindible l’aprovació del Pla territorial sectorial d’habitatge
-
Cal que l’Estat espanyol incrementi el pressupost destinat a les polítiques socials d’habitatge i reconsideri allargar el termini dels contractes de lloguer
SOCIETAT. El síndic, Rafael Ribó, ha demanat a les administracions catalanes competents en temes d’habitatge la suma d’esforços per gestionar de manera coordinada la demanda creixent d’habitatges socials davant la manca d’un parc públic suficient (a Catalunya no arriba al 2%) i l’actuació poc compromesa del Govern de l’Estat i de les entitats financeres amb els col·lectius més vulnerables.
Ho ha fet amb motiu d’una jornada sobre les dificultats d’accés a l’habitatge social, que ha tingut lloc aquest divendres 11 de maig a la seu del Síndic en la qual també han intervingut reconeguts experts: Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat 3; Jaume Fornt, director de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya; Susanna Roig, directora de l’àmbit d’intervenció social de Creu Roja, i David Mongil, cap de l’Oficina d’Habitatge de la Diputació de Barcelona.
A banda de reclamar dotacions pressupostàries suficients, el síndic ha exposat que el dret a l’habitatge és un dret bàsic de caràcter supramunicipal, cosa que implica que totes les administracions competents en matèria d’habitatge hagin de treballar de manera conjunta i coordinada, concertant polítiques públiques en matèria d’habitatge i afavorint la intervenció i la col·laboració amb el Tercer Sector.
Com s’evidencia en el recent informe El dret a l’habitatge: qüestions urgents, la manca d’un parc d’habitatges social suficient té com a conseqüència directa que les principals vies d’accés a un habitatge social (Registre de sol·licitants d’habitatge amb protecció oficial i meses d’emergències) no donen resposta a les necessitats actuals.
A més, la necessitat d’atendre amb caràcter prioritari les situacions d’emergència residencial ha donat lloc que determinats col·lectius no obtinguin l’atenció que també mereixen per part dels poders públics a l’hora de garantir també el seu dret a l’habitatge (el dret a l’emancipació dels joves, el dret al reallotjament dels afectats urbanístics, etc.).
En aquesta línia, s’ha abordat la necessitat de preveure unes polítiques d’habitatge més estructurals i a llarg termini que permetin donar resposta a les necessitats d’habitatge futures. Per assolir-ho, resulta imprescindible l’aprovació del Pla territorial sectorial d’habitatge.
Durant la jornada s’ha denunciat l’actuació de les entitats financeres que, sovint, posen obstacles que dificulten l’assoliment d’acords. Especialment rellevant és el cas de la SAREB, que actualment és una de les immobiliàries amb més propietats de sòl d’Espanya (almenys 54.000 habitatges) i que disposa del principal nombre dels seus actius immobiliaris a Catalunya. El Síndic ha defensat, des de l’any 2012, que el Govern de l’Estat hauria d’emprendre les mesures legislatives necessàries per garantir que la SAREB cedeixi, almenys, un 30% del seus habitatges amb destinació al lloguer social.
La per si ja difícil interlocució amb les entitats financeres s’ha agreujat des de l’entrada en el mercat immobiliari de fons d’inversió estrangers que han adquirit grans estocs d’habitatges que havien estat titularitat de les entitats financeres.
Davant aquest escenari especulatiu, el Govern de l’Estat no només no ha contribuït suficientment a donar-hi solució, sinó que, a més, ha adoptat una sèrie de decisions que, de manera directa o indirecta, han perjudicat la tasca de les administracions públiques.
– Les modificacions introduïdes pel que fa a la durada dels contractes d’arrendament, que ha passat a ser de cinc a tres anys de durada obligatòria per a l’arrendador.
– La impugnació davant del Tribunal Constitucional de diverses lleis aprovades pel Parlament de Catalunya que pretenien, entre d’altres, dotar les administracions públiques de les eines suficients per afrontar les situacions d’emergència residencial derivades de la pèrdua de l’habitatge habitual.
– La insatisfacció a què ha donat lloc l’aprovació del Reial decret 106/2018, de 9 de març, pel qual es regula el Pla estatal habitatge 2018-2021, ja que no només no recull moltes de les reivindicacions efectuades des del món local, sinó que, a més, consolida la tendència a la baixa de la inversió estatal en matèria d’habitatge dels darrers anys.
El síndic ha apuntat que cal que l’Estat espanyol incrementi el pressupost destinat a les polítiques socials d’habitatge i reconsideri algunes mesures adoptades. Entre aquestes, recomana que s’allarguin els terminis de durada obligatòria dels contractes de lloguer.
