JAVI QUINTANO
7/5/2024 | 10:30:32
Tu llegeixes gratis, però la informació vol hores. Si t’agrada el què llegeixes, anuncia’t o associa’t i fes possible que seguim publicant.
Tu ets fill d’una família nombrosa, però també tens una família nombrosa i tens mil tecles per tocar…. com pot ser que una persona com tu es plantegi marxar, sola, a l’escenari d’una guerra?
Va començar la guerra d’Ucraïna i va ser un boom. Aquí a Catalunya ho tenim molt, això d’ajudar, i està molt bé… Jo el que vaig pensar primer va ser acollir una família… tenim un petit apartament a Cunit i volíem acollir una família, que es quedessin a viure allà, però ens van posar moltes pegues, perquè no és tan fàcil això… perquè s’ha de regular, perquè ho has de fer amb un cert nivell, i es va anar allargant i allargant… i va quedar en res.
A mi sempre m’ha cridat molt l’atenció tots els drames derivats de la guerra, per exemple de la Segona Guerra Mundial, de l’època nazi, dels camps de concentració… he voltat per molts museus i camps de concentració per tot Europa, i també he anat a Israel, he anat als Estats Units, sempre m’ha interessat molt, i he llegit molt, i he mirat moltes pel·lícules, i he estudiat molt el tema… Sempre m’he preguntat ¿com pot ser que no fa gaires anys una persona, una societat, pogués fer les animalades que es van fer? Un dia escoltant una entrevista per ràdio explicaven de dues persones que van agafar una furgoneta des d’aquí i van anar fins a la frontera d’Ucraïna, van portar menjar, van descarregar i van tornar. Ja havien passat sis mesos de l’inici de la guerra, els combats eren en zones concretes, les tropes ja havien reculat… Em vaig preguntar “per què no puc fer jo una cosa així?” També era un repte personal… jo sempre he viatjat molt però sempre ho he fet, amb algú, acompanyat, però mai jo sol. Vaig recol·lectar informació, sobre quins llocs eren els d’arribada dels refugiats, a Polònia i vaig veure que caminant hi anava molt poca gent… tothom anavar en tren, o a l’estació de Przemysl o a Cracòvia. Przemysl és la primera estació, que està a uns, 15-20 km de la frontera amb Ucrania, i és la primera ciutat, amb uns 30.000 habitants, on arriben tots els convois ucranians. Allà baixen tots els refugiats, se’ls fa un control de sortida, i des d’allà compren bitllet a Cracòvia o a on vulguin.
I allà vas anar, no? Va ser a l’octubre de 2022?
Correcte, a l’octubre del 22. Vaig marxar la primera vegada. Em vaig intentar posar en contacte amb els dos nois que vaig sentir per la ràdio. Vaig aconseguir parlar amb un d’ells a través de Facebook. Em va explicar un parell de detalls, però tampoc no em van servir després… no vaig ni parlar amb ell per telèfon…
Vaig agafar la maleta, amb vol d’anada i tornada a Cracòvia, vaig llogar un cotxe allà, i me’n vaig anar cap a la frontera, cap a l’estació aquesta… em vaig confondre per arribar…pensava que l’estació era al poble fronterer, Medyka. El mapa del cotxe que tenia lloguer, estava mal informat, i vaig arribar a un lloc sense sortida i m’obligava a anar directament a la frontera, a travessar la frontera… ja era fosc… va ser el primer impacte. No volia travessar la frontera, tampoc sabia com funcionava… Estava a sis-deu metres de la frontera. En aquell moment, just arribava un militar amb un cotxe… vaig escriure al meu telèfon que va traduir al polonès que jo venia a ajudar… em va enviar a Medyka, el poble més proper a la frontera. Era un diumenge a la tarda. Vaig arribar i vaig veure que no hi havia res a fer…
Rebobinem. Tu vas marxar vuit dies, amb bitllets d’anada i tornada… La teva idea era fer-hi què? Acollir algú, portar-te a algú?
No, no. Era ajudar amb el que pogués. Amb el que pogués. Ja està. Estava obert d’ajudar amb el que pogués. Jo el que pensava era, per exemple, comprar a un supermercat menjar i quan arribés, repartir-lo. La idea que m’havia fet podia ser aquesta. Llavors vaig anar a l’estació de
El que vaig fer va ser anar a l’estació de Przemysl. Vaig arribar allà a les vuit de la nit o així, que allà és molt vespre, a l’octubre, la gent ja està a casa. Vaig trobar a un noi a l’estació amb un xaleco, li vaig explicar el què volia fer, que venia de Barcelona i es va posar a riure i em va fer esperar un moment. Se’n va anar a dintre i van sortir dos militars. Un dels militars era molt reaci al principi… em va demanar el passaport, vaig ensenyar el DNI i el passaport, li vaig dir que volia ajudar… Se’m van portar el meu DNI, em van fer una foto, se’n van anar cap a dins, em van mirar que no fos… Clar, és normal, jo ho entenc perfectament, eh? Llavors, el protocol era aquest… i després em va dir que sí que hi havia feina, que era ajudar a pujar i baixar maletes, quan venien, cada dia els tres convois de trens llarguíssims
Quanta gent arribava?
És que arribaven, no sé dir quanta gent, però arribaven, potser eren… deu vagons, entre set i deu vagons, però d’aquests trens tan llargs… [la premsa internacional parla d’aquesta estació com la zona cero de la crisi dels refugiats, amb una arribada d’entre 1000 i 2000 persones al dia].
Jo estava allà per ajudar. Pensa que és una estació que no hi ha ni escales mecàniques, ni ascensor. I has de baixar com totes les estacions, baixes i tornes a pujar per anar a la recepció, o per sortir a l’estació. La gent venien amb uns maletons…clar, s’enduien tot el que tenien, totes les pertinències… La meva funció era, amb tres o quatre persones que estàvem allà, acompanyar la gent que arribava. No donàvem l’abast, era brutal. La gent se’t posa a plorar, se t’abraça… unes experiències brutals, perquè no tenen res… llavors tu els ajudes a portar maletes, i a més van perduts, no saben res, no saben ni l’idioma, només saben el rus i l’ukraïnés, ni polac, ni anglès…. no donàvem a l’abast.
De les ONGs, jo em vaig quedar molt decebut. Nosaltres no podíem més, de pujar i baixar maletes i veies dos persones [d’ONGs] caminant tranquil·lament, com si no anés per a ells… i aquesta gent cobrava! Hi eren només perquè estratègicament han d’estar allà…
Què et vas endur d’aquesta primera vegada a la frontera?
Vaig tenir moltes anècdotes. No l’oblidaré mai, perquè era l’últim dia, l’anècdota amb una noia perduda d’uns 40 anys. Recordo que li vaig posar la maleta al tren però no va marxar, no sé la raó, no sé si és que no va aconseguir agafar el bitllet… eren les 7 de la tarda, que allà és molt tard i ja no sortien més trens. Ella volia anar a Medyka… volia travessar la frontera, caminant, cap al seu país. Medyka està a uns 15 km de Przemysl.
Faig un parèntesi: jo feia més hores que un despertador… com haig d’estar aquí només 7 dies, em deia, doncs ho dono tot, perquè després jo me’n vaig i ja està… Treballava de 6 a 9 correus, trucades, gestions, esmorzava a les 9 del matí, arribava a l’estació a les 9 i mitja o així i estava fins les 7:30 o les 8 de la nit, quan jo veia que no hi havia més trens, i ja no podia fer res més. Alguns es quedaven a dormir fins l’endemà amb uns llits habilitats a l’estació… allò era el Bronx… ens donaven coses de menjar gratuïtament. Jo podia menjar, també, si volia, però jo no menjava res, anava a saco de nou i mitja fins les vuit, no menjava res, només aigua. Em vaig aprimar. A les 8 marxava i agafava una pizza.
Aquell dia estava molt cansat. Abans de marxar, tothom ja havia marxat, vaig veure aquesta noia allà, plorant, que volia anar a Medyka, al principi no ho vaig entendre, vaig agafar el mòbil i vaig anar intentant traduir, fins que vaig entendre. Li vaig dir que l’única opció que tenia eren els autobusos. Vam anar a la zona de busos i a aquella hora ja no n’hi havia per anar a Medyka. Estava desesperat… A més estava plovent, per variar… Li vaig dir mira, jo si vols ara plego i et porto a Medykca, que està a 15-20 km. Les noies d’allà no son confiades com a Europa. Vaig veure que tenia por. Jo anava amb el peto de voluntari però tot i així… Jo li vaig dir que com vulgués, que es podia quedar allí, i finalment va dir que sí, que la portés. Tenia una ampolla de vodka i va començar a beure… i després a riure. Em van trucar truquen per la feina, perquè un repartidor l’endemà no podia repartir. Vaig parar el cotxe com vaig poder, vaig agafar la trucada. Ella volia fumar, li vaig dir que el cotxe no es fumava, que anés fora. Vam reprendre camí i va seguir bevent. El Google Maps del cotxe em va portar per un lloc estrany, hi havia poca connexió i vam acabar a un descampat. La noia es va començar a posar nerviosa, tremolant, i em va començar a cridar. Estava tot fosc, jo estava mort, cansadíssim i psicològicament no podia més… jo li deia que perdonés, que s’ha equivocat el gps, que no li faria res… ella patia. Vaig posar el mòbil, per comptes del navegador del cotxe i també vaig anar a parar a un altre lloc, que tampoc era i no podia seguir. Vaig començar a desesperar-me, a lamentar-me, a dir que no podia ser, i em va veure tant desesperat que es va girar, va canviar de cara i em va calmar. Jo em vaig quedar una mica parat, i em va dir fer el que calia, que tenia tota la seva confiança, que sabia que no era mala persona… em va donar molta tranquil·litat. Finalment vamb arribar a Medyka, a un parking enorme amb un supermercat i estava ple de camioners amb molt mala pinta. Era un quart de deu de la nit, era molt tard. Vaig anar a buscar alguna cosa per menjar, que no havia menjat res, i li vaig preguntar si volia alguna cosa. Em va dir que no, que li comprés una ampolla de vodka. Li vaig dir que no. Ella es va quedar, teòricament, al cotxe. Vaig estar estona al super, perquè era molt gran. Vaig comprar uns trossos de pizza i vaig tornar. A l’arribar al cotxe vaig veure que ella havia anat a comprar una altra ampolla, petita, de vodka. Em va dir que no volia res de menjar, però es menjar gairebé tota la pizza.
Passada una estona li vaig dir que allò era Medyka, que havies d’anar caminant per arribar a Ucraïna. Era de nit. Tenia por. Anava amb una maleta que pesava molt i una motxilla. Jo ja no podia més perquè, a més pel camí, ella anava trucant a la seva mare i es discutia plorant… Em va dir que la deixava allà, amb la gent amb aquelles pintes… li dic, què vols que faci? i després: l’únic que puc fer és portar-te, a veure si hi ha un hotel a Medyka, i si no, a Przemysl que és d’on veníem. A Medyka no hi havia res i tampoc a Przemysl. Va venir al meu apartament a un sofà llit. Va ser una nit duríssima, duríssima mentalment, perquè ella anava bevent, i cantava, estava com fora de si, fora de si, com molt contenta ara, i molt desesperada i plorosa després. Jo no dormia, ni podia dormir, estava intranquil. Va començar a posar-se música i començar a ballar, a les 3 o 4 del matí. Jo al·lucinava. No podia ser! Llavors vam parlar seriosament. Li vaig preguntar què li passava, amb què podia ajudar, i em va explicar una història de la seva família. Es va tranquil·litzar. A les 7 del matí vam comprar esmorzar i vam tornar a Medyka i la vaig acompanyar amb la maleta fins ben bé a la frontera. Va ser molt impactant. En aquell moment es fa tot sobre la marxa, en aquell moment, no saps com actuar, no saps què fer, si demanar ajuda a algú, però què vols demanar ajuda a aquelles hores… després penso, soc un imprudent, perquè moltes coses que vaig fent allà, en general, són imprudències…
Has estat quatre vegades… com vas tenir ànim d’anar la segona, després d’això?
Perquè…a la gent la vaig ajudar, realment la vaig ajudar, hi ha tanta gent que t’abraçava… jo tinc una carrera frustrada de periodista, i quan portava maletes, durant el trajecte de cinc minuts intentava explicar-los la meva història i enterar-me de la història de cadascú. Jo els deia que venia de Barcelona, i ells m’explicaven i es posaven a plorar, a fer abraçades, em volien donar diners… jo mai no acceptava diners, alguns caramels, sí, i xocolatines… una monja molt gran em va dir que era l’àngel vingut del cel, perquè clar, era molt tard a la nit, era l’últim tren, i ella amb les maletes no podia…. em va donar una xocolatina, me’n recordo, una Milca gegant amb caramel, que aquí no l’havia vist mai, i me la va donar, tant sí com no, i la vaig abraçar… són coses entranyables, això és el que et motiva, i veus que has pogut ajudar tanta gent… és insignificant, però et sents tan realitzat, et sents tant bé que has de tornar.
Cap a finals de gener de 2023 vaig tornar per segona vegada. Em vaig trobar un americà, de New Jersey, originari d’El Salvador. Parlava espanyol, tenia la meva edat, i estava allà ajudant com jo, i portava 3 o 4 mesos allà, i era com un predicador, un tio molt de Déu. Era cuiner de professió. Com jo hi havien 5 o 6 persones… vaig conèixer gent d’Estats Units, un home de 75 anys, que estava allà ajudant, pobret, no podia ajudar en res, però estaven allà, ajudant… jo crec que estava per comptes de passejar per veure les obres del seu país… A través del noi de New Jersey vaig coneixer la responsable de tota aquella àrea, ella era ucraïnesa, era una noia d’uns 40 anys que es cuidava de tot els ucranians que vivien en aquella part, dels que vivien en una espècie de residències. Ella no cobrava un duro… feia 10 anys que estava allà, es guanyava bé la vida fins a aquest moment, i va deixar tot el negoci… jo vaig al·lucinar amb aquesta tia. El segon dia a les 9 del matí vam estar fent un cappuccino i em va dir que una hora havia de marxar a Ucraïna a portar material de primera necessitat, i que si la podia acompanyar.. Tot el material de necessitat a Ucrania, i a veure si em podies acompanyar. Aniríem amb dos cotxes, amb el seu cotxe, i nosaltres amb un 4×4 anglès, de matrícula de Gran Bretanya… no em va donar temps de decidir si volia fer això o no. Era entrar a un país en guerra. Saps? No és tan fàcil tot això. Tant ràpid de decidir, però com que soc molt “echao palante” vaig dir que sí. Paràvem aquí, sortia un noi amb una bossa, s’abraçava, marxàvem, al cap de… 25 km, a un altre lloc, li donava una bossa, uns llibres per portar… parem a correus. Va ser un continu de fer coses. Va ser brutal. És molt més efectiu que les ONGs, no parava de fer coses. El cas és que, vam fer això, vam passar el dia, vam arribar, al final del destí, Lviv, que és una ciutat de 750.000 habitants, capital de l’Oest d’Ucrània, i allà era on havíem de portar l’última part del material. Des d’allà fins a la frontera vam anar, negra nit, amb una boira espessa, que no es veia res, i les carreteres ben foradades… mai he passat tanta por.
La tercera va ser a l’abril…
En aquesta ocasió jo ja coneixia tot això i vaig tenir molt contacte amb aquesta noia que em va demanar que com hi havia molts refugiats, necessitaven baixar amb autocar i que si podia finançar-los. Jo vaig començar a demanar diners per baixar autocars privats d’Ucraïna fins a Polònia. Vaig aconseguir uns 3.000 euros, més o menys. Jo havia de portar aquests diners i volia viure aquesta experiència, també per explicar-li a les persones que m’havien confiat els diners… un m’havia donat 100 euros, un altre 50… jo volia explicar-los que tot allò era real… Aquesta noia em va portar a Lviv, em va dir que busqués una pensió, un lloc per dormir, perquè l’endemà aquí (em va ensenyar una plaça) vindran tots els refugiats. Tu estigues aquí, i demanes per tal persona, em va dir. L’endemà al matí vaig anar allà, vaig entrar a l’estació, van començar a venir refugiats… em van portar un autocar, li vaig pagar jo directament al conductor. El camí va durar deu hores, quan en veritat són dues hores i mitja. Hem sortit a les dotze a la una o dues, i vam arribar a les deu de la nit. Però clar, és molt lent perquè hi ha controls i jo havia de donar la cara per tota aquella gent. Cada cop que ens paràven, drama… després arribes a la frontera d’Ucraïna. Allà els van tornar a mirar tots, i una noia d’uns 28 anys la van fer fora, la tia plorant, i era responsabilitat meva, però no podia fer res. Es veu que aquesta noia tenia deutes amb el govern ucraïnès…
Quants autocars hi va haver?
Hi va haver 6 autocars. Jo crec que, amb els meus diners, 4. Però jo només vaig estar en un d’ells. Els altres dies vaig fer altres coses. Per exemple, faltaven dos dies per marxar i em van dir que havien vingut uns espanyols a donar menjar en una residència i em van dir que com jo soc espanyol si podia acompanyar… Era una residència femenina de disminuïts psíquics, un orfenat amb 200 noies, o 300 nenes. És impressionant, eh? T’impactava. Va ser molt entranyable. Després vam comprar més menjar i vam anar a l’orfenat de nois… és un lloc on han abandonat els nens i és una cura d’humilitat… no sabem el què tenim… allà quan arribem amb les furgonetes surten quatre o cinc nens que estan més bé i t’ajuden a descarregar amb una il·lusió… i aquí els nanos prou feina tens perquè desparin la taula…
La quarta i darrera vegada va ser al juliol…
M’anava bé l’última de juliol i la idea era portar una fugoneta amb material i era part d’una ajuda i calia fer fotos, vídeos per justificar els diners que li havien donat a la persona que ho organitzava. Vam anar a carregar quatre furgonetes a un lloc de Cracòvia, a un polígon industrial i després vam anar a aquest convoy a travessar la frontera que vam estar ja 6 hores per travessar-la. Vam arribar a Odessa, vam dormir una nit i hi ha moltes anècdotes… era com una ciutat fantasma, una ciutat tocant el mar, turística però que estava com durant la pandèmia, tot buit.
Vam anar a un poble a repartir, i vam estar tot el dia, amb grans canvis de temperatura… quan ja se’n va anant la gent i et quedes allà que ja no queda res, no queda ningú i allà em va venir com un defalliment que no havia tingut i em vaig deixar caure a terra, no podia més… no podia més físicament, no m’aguantava. Vaig veure un suc i em va anar de conya perquè em va donar una mica d’energia….
I ara que hi has estat tantes vegades, entens el per què de la guerra?
És bastant lògic si coneixes Putin i la seva mentalitat o la visió que té de Russia. Ell vol tornar a la Rússia de la URSS… Tot allò, per a ell, pertany a Rússia. L’excusa és el Donbàs, perquè hi ha una part russa i una part ucraïnesa. Putin considera que és russa i Ucraïna considera que és d’ells i ja està, és territorial no hi ha més, a partir d’aquí ells es volen quedar tot Ucraïna. A Ucraïna tenen una autoestima molt alta i estan convençudíssims que guanyaran la guerra perquè no saben la quantitat d’ajuda que tenen del món… tot el material que els arriba, perquè la informació que tenen és relativa perquè estan tancats en un món que les notícies no de fora no arriben, no arriben les senyals… només tenen el que els diuen allà. Em sap greu dir-los-ho per això durarà, fins que Europa no deixi de dependre de Rússia… Avui dia Alemanya depèn de Rússia, molts països d’Europa depenen de Rússia, del seu gas. Ara es van construïnt infraestructures perquè no sigui així, però fins que això no estigui construït, passaran un parell d’anys més, com a mínim… això crec que acabarà quan Europa, almenys els països més importants, no depenguin de Rússia. Rússia diu: ara em demaneu menys, molt bé, però us ho faré més car… Europa tampoc no sap l’armament que té Putin… hem d’anar en compte… el que està molt clar és que les tropes estan molt malmeses: les tropes russes són gent que no estan molt preparades, beuen molt… Això sí que ho sé de primera mà perquè he fet amics que m’envien vídeos de coses molt bèsties.
Tornaries a fer el que has fet?
Sí, de fet t’enganxa…
En cap moment no vas sentir-te una mica una gota en l’oceà? Una mica com si el que feies era poca cosa per tota la feina que hi ha?
Jo no m’ho plantejo així perquè si m’ho plantejo així no ho faria, o sigui jo penso que estàs allà fas el què pots. Em fa ràbia i impotència veure gent que està allà sense fer res, i que cobra… em sap greu… però sé que està muntat així per desgràcia… jo no criticaré a la gent perquè no faci més… és la consciència de cadascú i és respectable. Cadascu té dret a decidir. Jo ho faig perquè crec que puc fer-ho i que puc ajudar, i ja està. No soc millor que ningú per fer-ho… és que, a més, ho crec així… em fan molts piropos i s’agraeixen però jo els dic que els àngels son ells, no jo, perquè ells ho pateixen cada dia això, i jo he tingut la sort de néixer a un altre lloc… i vosaltres, els dic, què heu fet per merèixer la guerra? Estan en una situació de perdre, en molts casos, tot, i de perdre familiars… jo ajudo amb el que puc i ja està, només és això… criticar els altres perquè no ho fan no és el meu, no és la meva manera de veure-ho, d’enfocar-ho.
Què t’agradaria que la gent es quedés de la teva història?
Jo penso que tots podem gunyar en més consciència… Molts no valorem el que tenim… és així, és una societat molt ràpida, tot va molt ràpid… al principi a tots ens va frapar la guerra però ara segueix exactament igual que estava… però ja ens hem oblidat… La gent en situacions així ho passa molt malament i veiem les imatges i diem “que fort”, “que bèstia” i “pobrets”, sí però en res tu segueixes amb el dia a dia i estàs patint perquè has perdut l’autobús… hauríem de ser una mica més partíceps de tot el que passa per anar més units, no? per anar més units en general.
