UNA ROSA PER L’ESPERANÇA
(Història d’un nen)
Ahir eren contes a la vora del foc,
avui són imatges de guerra i violència
ahir encenalls de tendresa,
avui, l’aliment de l’odi i la riquesa,
roda el temps, i roda, implacable
mentrestant, un nen porta una rosa a les mans…
Ahir l’avi em va asseure a la seva falda,
avui, no sé si veuré als pares,
ahir vàrem anar a berenar al bosc,
aquest matí he mirat per la finestra,
i no he vist cap arbre.
Roda i roda el temps, sense espera,
mentrestant, un nen olora una rosa.
Ahir vaig jugar amb els amiguets,
la mare m’ha dit avui, vigila amb els «moros»
ahir, amb el mestre vàrem fer volar estels,
aquest matí he plorat, i ningú m’escoltava,
el temps, roda i roda i mai es para,
mentrestant, un nen, s’enamora d’una rosa.
Ahir vàrem fer una passejada en bicicleta,
avui, m’he perdut entre un núvol de fums i indiferència,
ahir vaig conèixer la nena més bonica del món,
avui la mare estava trista, una bomba
havia matat a molts nens i nenes
com roda i de quina manera, el temps!
Mentrestant,
Un nen s’emporta una rosa al mar,
la llença a l’aigua i mira a l’horitzó…
la rosa viatja mar endins,
rellisca una llàgrima per la seva galta.
Algun dia, la mar retornarà el regal
i milers d’onades entraran,
sobre platges, sensibles,
oferint l’escuma de la llibertat.
Joan Tamayo Sala.
Advocat- Terrassa.
Activista pels drets socials i els DDHH
Nàufrags. SENSE NOM
Per a la platja circulen ombres
Deixant petjades en Blanc i negre
El cel s’ha enfonsat sota l’aigua
A la Terra promesa arriben onades de tristesa
Són els supervivents de la gran batalla
Reptant com cucs per la sorra
Els pirates invisibles de l’ordre
Amb les seves espases d’or
Han vençut…
Al «Mare Nostrum» no es pot mirar enrere
La mort s’hi passeja
El vent del Sud fa la resta…
Arrossega cossos invisibles
Mentre Les gavines es mengen el silenci
Del fons arriba el plor d’un nen
Un ventre cansat i solitari
Acaba de parir un fill
El sol s’anima a donar-li vida
I a l’horitzó se sent el seu crit d’esperança
Ho ha aconseguit…
Ha trencat la nostra indiferència.
Joan Tamayo Sala.
Advocat- Terrassa
Activista pels drets socials i els DDHH
METRO + POLI
És una hora esquerpa..
El sol ho encén tot…
Pluja àcida sobre l’asfalt..
Camins sense retorn……
Ocells de metall i fum…
Desheretats guarnint els carrers
Escatològiques oficines de servents..
Cossos amb banyes de plasma…
Trobadors de mots rovellats….
L’arc de Sant Martí sobre un cel negre…
Afamats alquimistes de l’ordre….
Carnissers de somnis furtius
Mercats de mentides i or blanc…
Boscos d’arbres sense arrel……
Rameres pobres amb semàfor verd..
Corsaris amb cotxe, sirena i porra…
Paraules mortes….
quin femer més fastigós…. !!!!
m’agradaria escopir a la closca pelada dels cretins
només un crit m’allibera per uns instants …..
un mot hem rellisca suaument per la mà….
alço el puny….enlaire……
l’estrenyo amb força….
per la boca seca, s’esmuny un sol mot…
…..llibertat ¡!!!!! llibertat…… !
amb sent algú….. ????
la nit és freda
m’envaig a dormir
bona nit…
Joan Tamayo / març 08
LA FADA DE “PAPER”
L’estany és glaçat
la primavera és un estèril somni
la gent, com cada dia, juga a la vida
llums de neó, sota una claror naixent
el capvespre deixa anar les seves cendres
el dia s’enva, abatut pel desencís
quants infants moribunds
hi ha hagut avui ?
l’aire que em bat els ulls,
amb penetra fins el cor
a la llunyania veig el misteri d’una nova nit
fixo els ulls en el primer estel que surt..
tot cercant el seu somriure daurat
però el que veig, és un diamant trist
Un nou desig cau derrotat
Però, segur que vindrà un darrer
I ve la pregunta existencial..
Quan m’abraçarà
amb les seves ales de púrpura
al vent ??
Joan Tamayo/ 2 març 2009
CARRER en blanc i negre
Girant la cantonada del temps
m’he trobat amb el meu carrer
quan era riu i alhora
catifa de vivències
el cau d’un gran pati familiar
on la mainada s’inventaven els jocs
L’olor de fàbrica
i d’obrers plens de borrissol
el soroll d’un silenci de cendra
de processons cap al cementiri
de fusta vella cremant
per Sant Joan
He profanat aquests records
cercant senyals en color
però el gall ja no canta
les flors de la mare
ja no fan olor
i a les voreres ja no hi ha vida
sinó transit d’autòmats .
Aquelles nits llargues d’estiu
amb xafardeig i llum d’estels
Aquelles nits d’hivern
amb braser encès
i màgica por
sense rostre
ara només són
una capa de pell morta
una història sense espai
un rastre d’existència
una direcció d’un sol sentit
Joan Tamayo Sala
30-11-2014
