J. A. AGUADO/EL RACÓ DEL LECTOR.
Claudio Magris, El secreto y no, Nuevos cuadernos Anagrama, Barcelona, 2017, 50 pàgines, 8 €.
La veritat és perillosa
[dropcap]L'[/dropcap]
editorial barcelonesa Anagrama adapta la seva col·lecció Cuadernos Anagrama, als nous temps que requereixen un pensament breu de paper, immediatament com una foto en Instagram. El pensament sec i esmolat, acompanyat per la successió dels fets i confiat a una escriptura èpica i essencial ens apropa a la necessitat del secret, Claudio Magris (1939), germanista i autor d’innombrables assaigs sobre la cultura centreeuropea, reflexiona sobre la necessitat de l’àmbit privat.
Aquesta peça breu travessada per corrents profunds i carregada de tensió, en la qual es fon l’assagista, el filòsof, el dramaturg i el poeta. Temes com l’existència dels serveis secrets dels estats apareixen com a teló de fons. La idea de tenir secrets, o de ser alguna cosa secreta o no visible, navega per aquest assaig on el rei va en qualitat d’agent secret vestit de rodamón.
Claudio Magris és un dramaturg barroc i proper a l’hermetisme. Va ser l’escriptura d’una obra mestra, Danuvi, la que li va permetre, contra tot pronòstic, arribar al gran públic. Atent a les noves formes estableix la diferència entre la novel·la i el blog. Entre la voluntat de no voler saber i la certesa de saber.
El secreto y no planteja la recerca d’una realitat plena de significat, la necessitat d’acollir-se al concret en un món que canvia ràpidament. Torna a ser un problema actual, però potser amb unes formes diferents; El món ha canviat d’aquesta manera en els últims anys de la postveritat, la ruptura entre la veritat fabricada, el secret i la veritat falsificada navega per les nostres xarxes socials.
El secreto y no és una obra babèlica, on el que importa no és que l’autor aconsegueixi un objectiu després de superar tots els obstacles, sinó l’exposició d’una multiplicitat d’idees i referències que ens fan reflexionar. Magris escriu aquesta peça de pensament com una recerca, intentant expressar una obsessió que no ha acabat mai de comprendre: el dret a l’opacitat.
J. A. Aguado
