EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Edgar Allan Poe. La vida que es reflecta al mirall
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
“La veritat del poeta és la intuïció, l’excitació de l’ànima de forma no racional. És només la contemplació de la bellesa, la relació harmoniosa de les idees sense buscar la realitat”. Potser aquestes paraules tenen la mateixa força ara que quan el gran Allan Poe les va dir. Ara perquè ens trobem en un moment de ruptura: ja no hi ha una única realitat i la manera d’enfrontar a molts dels estímuls és freqüentment estar allunyat per evitar una implicació real.
Desitges que t’estimin? No perdis, doncs,
El rumb del teu cor.
Només allò que ets has de ser
I allò que no ets, no.
Així, en el món, la teva manera subtil,
La teva gràcia, el teu bellíssim ser,
Seran objecte d’elogi sense fi
I l’amor… un senzill deure.
No puc saber si Edgar Allan Poe es va allunyar por a conseqüència de la seva vida convulsa i plena de moments difícils i dolorosos. Era una època complicada on la vida i la mort eren tan propers que eren viscuts als mateixos espais i una naturalesa fràgil era sovint trencada en la infantesa i les expectatives socials sovint no permetien una gran reflexió sobre les opcions, més enllà del destí dels pares. Triar a la vida era privilegi de molt pocs. Edgar va trencar aquestes expectatives sobre el seu futur. Així sense gaires amics i amb una vida econòmicament complexa va anar passant la vida desorientat entre el que volia i el que la realitat li demanava.
Darrere la naturalesa opaca i impostada, pròpia de molts autors victorians, es debatia una ànima sensible i torturada. La sensació d’absència es reflecteix en el seu to, on l’emoció i la nostàlgia són importants, però no es deixen anar per por a perdre. És com un nen etern que cerca en els seus poemes una infància dolça no viscuda, però que tampoc pot acabar d’imaginar. Tot això li resta empenta com ell reconeix “he estat massa profundament conscient de la mutabilitat i l’evanescència de les coses temporals per dedicar cap esforç continuat, per ser constant en res. La meva vida ha estat capritx, impuls, passió, anhel de soledat i menyspreu de totes les coses presents en un desig vehement de futur”.
Amics que per sempre
Ens van deixar,
Cars amics per sempre anats,
Fora del Temps
I fora de l’Espai!
Per a l’ànima nodrida de tristors,
Per al ferit cor, potser.
Aquest desig de futur és ara més present que mai: patim per haver deixat passar el passat i busquem sempre el futur sense entendre que només podem viure el present. Vivim com va viure Poe en una contínua insatisfacció per la vida mateixa.
Com a poeta es fonamenta en la música, que l’afectava profundament i l’ajudava a entendre la seva ànima. La seva poesia és rítmica, decadent, atractiva, simbòlica i com la música, analítica i a vegades recarregada. Poe vivia sense intentar connectar realment, sense buscar perdurar.
Sorprèn en els seus llargs poemes la brevetat en la descripció de les emocions. Vol treure el que té dins per no té el valor. Viure amb força no estava fet per a ell. Això és una de les coses que ens deixa: ens fa reflexionar sobre si volem passar per la vida de puntetes, sense arribar a tenir l’experiència completa.
Una vegada, al caient d’una lúgubre mitjanit,
mentre feble i cansat, en tristes reflexions embegut,
inclinat sobre un vell i rar llibre d’oblidada ciència,
cabotejant, gairebé adormit,
s’escolta de sobte un lleu cop,
com si suaument toquessin,
toquessin a la porta de la meva habitació.
“És —vaig dir mussitant— un visitant
tocant tranquil a la porta de la meva habitació.
Això és tot, i res més.”
Ell veia la realitat des dels seus escrits com mira una persona la seva imatge en un mirall desdibuixada, com en una fotografia. Els seus poemes són moments aturats que en una primera lectura ens impacten, però no ens donen una necessitat de canvi si no és per evitar el que va ser Poe, un somiador covard.
Cristina González.
