CARTES AL DIARI
Des de fa un temps, quan observo el que està passant en l’àmbit polític al nostre país em faig la pregunta que encapçala aquest article. Hi ha dies que dóna la sensació que els nostres polítics no és que siguin uns inútils, sinó que s’han proposat trinxar-ho tot i que tant els hi fa les conseqüències per a la gent i pel país. Ells van a mantenir la seva poltrona i que la resta de temes tant els hi fa.
La gestió de la pandèmia que ens afecta és un cas molt clar. Les últimes barbaritats es que un dia diuen que per llei serà obligatori l’ús de mascaretes a l’exterior en tot moment i al dia següent diuen que bé, que ja ho poliran, que hi haurà excepcions. La passada Setmana Santa nosaltres no podíem anar a Mallorca, però els alemanys podien anar a Mallorca, però no viatjat dintre del seu país. La pandèmia és molt greu, però les vacunes les anem posant de mica en mica. Hi ha una vacuna que sembla que dóna problemes greus, però la portaveu Agència Europea del Medicament diu que, tot i que sembla que pot haver provocat algunes morts, els beneficis són superiors als perjudicis (doncs que se la posi ella). I així podríem anar posant milers d’exemples.
Un “rapero” ha d’entrar a presó per que, a part d’enaltir el terrorisme, va agredir a un testimoni i a un periodista i una colla de vàndals comencen a destrossar les nostres ciutats i a saquejar botigues. Surten alguns polítics i diuen que són lluitadors per la llibertat i el conseller d’Interior, en lloc d’intentar evitar els aldarulls, encara renya als Mossos per que en fet pupa a algun dels vàndals. Algunes, voten mocions a favor del “rapero”, que té unes lletres absolutament vexatòries per a les dones, i al cap d’uns dies es posen el vestit de feministes per anar a celebrar totes ufanes el Dia de la Dona.
Escoltes el debat d’investidura al Parlament de Catalunya i sembla que l’únic important per a formar govern és com podrà mantenir el seu modus vivendi un fugit de la justícia. Tots els greus problemes que pateix Catalunya, gent sense feina, gent que ha de viure de la caritat, etc., sembla que és totalment secundari.
Al Congrés dels Diputats, el PSOE es nega a condemnar els crims del feixisme i el comunisme, per que sembla, segons ells, que els comunistes sempre han estat com les germanetes de la caritat.
Ens anem a norris, però s’ha de fer amb urgència una nova llei educativa que, entre altres barbaritats, suprimeix l’educació especial; una llei d’eutanàsia, però no una llei de cures pal·liatives. Ja saps si estàs greument malalt, t’ofereixen matar-te, però no aplicar-te tractaments pal·liatius per a que no sofreixis.
D’altres, com un barruts del PP s’han vacunat abans d’hora, munten una moció de censura per lluitar contra la corrupció i la pacten amb el ministre que, entre altres coses, rescata amb una morterada de diners a una minúscula companyia aèria propietat de “chavites”. I després acusen de trànsfugues als companys que no volen pactar amb el partit del Pedro Sánchez, que està batent tots els rècords de mentides i, a més és soci d’independentistes i filoetarres.
I així podríem anar citant innumerables exemples.
G. K. Chesterton deia a principis dels segle XX que “la nostra política acaba a on l’autèntica política deuria de començar, tal i com passava a moltes comunitats antigues: en la resolució dels assumptes propers”. Els clàssics deien que la política havia d’estar orientada al bé comú. És obvi que a dia d’avui han de canviar moltes coses a la nostra política. S’han de recuperar uns principis ètics, s’ha de recuperar el sentit comú.
Joan Manuel Arruga.
