Slider
Inici » a-ultimesnoticies » Entrevista a Antoni Verdaguer, nou col·laborador de diari Sant Quirze amb la columna “Una imatge o mil paraules”.
Slider
Antoni Verdaguer

Entrevista a Antoni Verdaguer, nou col·laborador de diari Sant Quirze amb la columna “Una imatge o mil paraules”.

CRISTINA REDONDO/CULTURA.  Antoni Verdaguer, reconegut cineasta català, és entrevistat per Cristina Redondo amb motiu de la nova col·laboració del director de cinema com a columnista cultural i de cinema a Diari Sant Quirze.

L’Antoni Verdaguer nat a Terrassa (Barcelona), el 1954. Actualment, i des del 2017, és Assessor per temes de Cinema i Audiovisual de l’Ajuntament de Terrassa, amb motiu del nomenament de Terrassa com a “Creative City Film UNESCO”. Per aquest motiu va realitzar el curtmetratge “Una vida de cinema a Terrassa” (2017) i posteriorment “Conrad Fontellas ‘Pickman’, de la llum a l’ombra” (2018), primer documental de la sèrie “Terrassenques/Terrassencs”.

Entre altres activitats relacionades amb l’actual càrrec ha impartit un “Curs d’iniciació al Cinema” a professors d’escoles i instituts i coordinat per la Taula de l’Audiovisual de Terrassa es prepara una mostra de cinema el maig de 2019 -.”TRS, fem cinema!” – destinat principalment a què hi participin escoles i instituts terrassencs i a treballar en xarxa amb les altres dotze “Creative City Film UNESCO” repartides per quatre continents.

Però l’Antoni Verdaguer s’inicià en el món del cinema amateur rodant nombroses pel·lícules en Súper 8 i 16 mm. i també com a membre fundador del Cine-Club d’Amics de les Arts de Terrassa. Poc després, una beca li permet estudiar cinema, llicenciant-se en Direcció Cinematogràfica pel C.L.C.F. (Paris, 1976). Al retorn de França, entre 1976 i 1986, s’incorpora al cinema professional treballant en una cinquantena de pel·lícules, principalment com ajudant de direcció, però també com a director de producció i director de càsting, i realitza els primers curtmetratges, obtenint nombrosos premis i reconeixements.

Al llarg de la seva trajectòria ha dirigit 14 llargmetratges entre els quals “L’escot” (1987), “La teranyina” (1990), “Havanera 1820” (1993), “Parella de tres” (1995), “Raval, Raval…” (2005), “Cinemacat.cat” (2008), “Morir sense morir” (2010), “A la recerca d’un somni” (2014) i també curtmetratges, reportatges, documentals, vídeos institucionals, espots publicitaris, dramàtics i sèries per televisió, comptabilitzant fins ara més de 200 treballs en cinema i vídeo.

També ha tingut força activitat en el terreny de la docència Cinematogràfica en escoles públiques i privades i universitats. Avui seiem amb ell per conèixer una mica millor el nostre nou col·laborador i de com és la vida darrera les càmeres.

CR: De petit somniaves amb ser director de cinema? Què somniaves fer?

AV: No especialment, o en tot cas no ho recordo, no tinc noció d’haver començat a anar al cinema, fins als dotze o tretze anys, acompanyant a la meva àvia quan es va quedar vídua. Hi anàvem almenys un parell de cops per setmana i llavors eren programes dobles.

CR: Quan et vas adonar que et volies dedicar al cinema?

AV: Cap als 15 o 16 anys – llavors ja anava sol al cinema – veient la pel·lícula “Pippermint frappé” de Carlos Saura. La protagonitzava un actor eminentment còmic: José Luis López Vázquez i, per tant, se suposava que havia de fer riure… i no feia riure gens, però López Vázquez en certa manera feia el mateix personatge que solia fer a les comèdies. Allà em vaig donar compte que darrere una pel·lícula hi havia un director que movia els fils de tot plegat i que no era el mateix que aquest director es digués Mariano Ozores o Carlos Saura, el resultat final podia canviar molt.

CR: Han passat una mica més de quaranta anys d’ençà que et vas llicenciar en Direcció cinematogràfica a Paris, quant de temps es necessita realment per a ser cineasta?

AV: Diuen que els cineastes som millors com més anys tenim, perquè a part dels coneixements tècnics podem afegir les experiències vitals i maneres de veure el món i intentar transmetre-les a través de les nostres pel·lícules. Jo vaig començar a veure molt cinema, em vaig comprar una càmera, una moviola i un projector – llavors de Super 8 mm. -, vaig començar a anar pel Coro Vell de Terrassa, que hi havia una secció de cinema amateur, a fer curtmetratges, a presentar-lo a festivals, però sense saber si realment m’acabaria dedicant al cinema, ho veia molt complicat i tampoc tenia cap mena de contacte amb el món professional… però una gent que van veure pel·lícules meves en una mostra a Barcelona, em van animar a presentar-me a una convocatòria de beques – molt estrany en temps del franquisme – i el jurat me la va concedir i llavors vaig decidir canviar la meva vida, a 18 anys. Jo era administratiu d’una entitat bancària, però la feina m’avorria molt. No va ser fàcil! Ara estudiar cinema és relativament fàcil i habitual, llavors no hi havia ni una sola escola o universitat a Espanya on es pogués estudiar, per això vaig a ver d’anar a París i va ser obrir la ment i l’esperit, sobretot venint d’una època de prohibicions, de censura, de viure en una dictadura.

CR: Quina és la millor escola per a tu per a esdevenir un bon cineasta?

AV: Ara hi ha escoles o universitats molt bones. Sense anar més lluny a Terrassa tenim l’ESCAC que és un referent mundial entre les escoles de cine. Per mi, ja fa més de 40 anys, ho va ser l’escola on vaig anar a Paris, però sempre he dit que on vaig aprendre més cinema estic segur que va ser a la “Cinematheque française”. Hi anava pràcticament cada dia quan sortia de l’escola i em va permetre conèixer tota la història del cinema, aprendre dels grans directors veient pel·lícules si calia dues, tres o quatre vegades i sobretot veure molt cine que o per l’edat, o per la censura que hi havia a Espanya, no havia tingut ocasió de veure.

CR: Que t’estimes més, escriure el teu propi material o bé fer adaptacions de novel·les?

AV: No tinc una preferència, o dit d’una altra manera el que m’interessa en principi és la història que em ve de gust explicar i que pot venir de la lectura d’una novel·la (n’he adaptat dues), d’una idea pròpia (he fet alguns guions jo sol) o d’una idea compartida amb altres (he escrit guions a vàries mans amb altres guionistes) i fins i tot he dirigit alguna pel·lícula en què jo no havia participat en el guió, però que m’havien ofert i que te l’acabes fent teva.

CR: Has escrit mai un guió massa fosc o que et preocupes èticament el resultat?

AV: En tot cas no en sóc conscient… vaja, jo diria que no, almenys globalment. Una altra cosa és que dintre d’un guió hi pugui haver alguna escena o escenes que puguin estar, d’alguna manera, en desacord amb els teus principis morals i ètics, però que creus que cal posar-les, precisament per denunciar alguna cosa que no t’agrada.

CR: Com saps que tens una bona idea per a una pel·lícula?

AV: És molt difícil, per no dir impossible, saber-ho. Tot és molt intuïtiu, però potser el que tu creus que és la millor idea del món la presentes a un productor i no li agrada gens, perquè tot és també molt subjectiu. Jo al principi em preocupava molt pensant si el que feia agradava o no agradava, fins que em vaig adonar que és impossible agradar a tothom. Potser exagero, però el millor és pensar que de cada tres persones que veuen una pel·lícula meva (o de qui sigui) al primer li agrada, al segon ni fu ni fa i el tercer la troba dolenta. Fa anys un conegut productor – ja desaparegut – em va dir una frase que em va quedar gravada: “Si hi hagués algú que pogués dir aquesta pel·lícula agradarà i funcionarà, aquesta no cal ni fer-la… només que treballés un dia a l’any per decidir quines pel·lícules fer ja podria viure tot l’any sense fer res més”.

CR: I com transformes aquesta idea en la pel·lícula? Quin procés hi ha al darrer des de la idea inicial?

AV: Doncs el primer és escriure el guió partint de la idea original o adaptant la novel·la o el text originari, i pot variar molt, per exemple si fas una història que transcorre en èpoques passades – jo n’he rodat dues – t’has de documentar, buscar i trobar com eren les coses anys enrere, altres vegades només és qüestió de crear el món real (o distorsionat) a partir de les teves pròpies vivències, o simplement deixar anar la imaginació i inventar-ho tot de cap i de nou.

CR: Quan escrius un guió, penses en algun públic determinat o bé només crees el guió sense tenir en compte el públic?

AV: Com he dit abans és difícil pensar que escrius per un tipus de públic determinat. Ho fas per tothom o per ningú en concret. Crec que el més important és que ho facis amb sinceritat – si més no amb tu mateix -, sigui una comèdia, sigui un drama, sigui una pel·lícula d’aventures, de denúncia o de ciència-ficció… i la pel·lícula hi ha un dia que deixa de ser teva per ser del públic i aquest dia és el dia de l’estrena. Totes les pel·lícules són com fills i uns són millors i altres són pitjors, però totes les estimes i totes hi ha un dia que marxen de casa per fer la seva vida.

CR: Una pregunta una mica menys diplomàtica, has trobat mai problemes per finançar els teus projectes cinematogràfics?

AV: Gairebé sempre. Si no és un projecte que, per exemple, et ve donat per un productor i t’hi adaptes, i ets tu el que has de buscar el finançament, sol ser llarg i complicat, has de trucar a moltes portes i no sempre totes responen positivament. De fet, quan obro el calaix dels projectes que no s’han pogut tirar endavant, m’adono que són bastants més dels que he fet… i això et puc assegurar que li sol passar a una majoria de directors.

CR: Quina part del procés de crear una pel·lícula és el teu preferit?, i perquè creus que la gaudeixes més?

AV: Les etapes serien: primer el guió, segon la preparació, tercer el rodatge, quart el muntatge i sonorització, cinquè l’estrena i els festivals. Sens dubte la preferida és la tercera – el rodatge – però també és la més feixuga, la més estressant. Per sort abans i després hi ha la primera i la segona i la quarta i la cinquena que són molt més tranquil·les. Si la vida d’un director de cinema fos d’estar rodant cada dia de manera continuada – em refereixo a rodatges complexos, no a fer una entrevista a un senyor assegut – no es podria resistir, perquè la tensió i la pressió que recau sobre el director– malgrat ser un treball d’equip – és molt forta.

CR: Antoni, tu que també ets formador, quina recomanació donaries a una persona jove que voldria ser cineasta?

AV: Una vegada vaig fer fora del meu despatx un xicot que em va venir a veure i em va dir: “No m’agrada estudiar i he pensat que vull ser director de cine”. Jo vaig estudiar tres anys en una escola, he vist i segueixo veient molt cinema i audiovisuals en general i no he deixat mai d’aprendre i no només les millores tècniques – que n’hi ha moltes els últims anys – sinó el que també deia abans de “viure”, de ser un observador atent del teu entorn, de la gent que et rodeja, de tenir curiositat per moltes coses d’anar-te fent un seguit de capes de coneixements i de vivències que, sens dubte, són imprescindibles.

CR: Antoni, t’enfades quan veus una pel·lícula dolenta al cinema?

AV: Enfadar-me no ho sé, però entristir-me si i pensar que hi ha gent que no s’estima la seva feina com jo me l’estimo o que no tenen el talent necessari – o almenys a mi m’ho sembla – per fer el que fan. Me n’he anat poques vegades d’un cine, però algunes ho he fet, encara que generalment aguanto fins al final perquè crec que això em dóna més autoritat per parlar o criticar amb coneixement de causa i no com molta gent que malparlen de pel·lícules (o programes de televisió) que ni tan sols han vist.

CR: Quina és la teva pel·lícula favorita no dirigida per tu i que t’hagués agradat dirigir?

AV: Dir una sola pel·lícula preferida és molt difícil, per no dir impossible, perquè n’hi ha moltes i també depèn de moltes coses. Et podria dir “La llista de Schindler” de Steven Spielberg, un drama colpidor, però també “To be or not to be” d’Ernst Lubitsch, una comèdia demolidora o “2001, una odissea a l’espai” de Stanley Kubrick, o algunes d’Orson Welles o fins i tot de Woody Allen i no tenen res a veure entre elles, però totes són molt bones. Amb els directors passaria una mica el mateix: Bertolucci, Welles, Kubrick, Kurosawa, Buñuel, Truffaut, Fellini, Bergman… Molts, antics o actuals. I és clar que en molts casos moltes d’aquestes pel·lícules m’hagués agradat fer-les jo, però n’hi ha dues – potser no molt conegudes – per les que tinc una debilitat especial: “Il conformista” de Bernardo Bertolucci i “L’important c’est aimer” d’Andrzej Zulawski.

CR: Per últim Antoni, explica’ns un pla de futur que tinguis previst fer en relació al cinema. El teu proper projecte de cine?

AV: Ara mateix estic treballant en un projecte molt vinculat a la meva ciutat – Terrassa – i que vol intentar ajudar a fer que un monument com és la Seu d’Ègara s’acabi convertint en Patrimoni de la Humanitat. Es titula “L’enigma de les pintures de la Seu d’Ègara” i és una barreja de ficció i de documental, on s’explicarà l’evolució d’aquest conjunt monumental i els episodis més notables viscuts des dels ibers cinc segles abans de Crist fins als nostres dies. Ja en tinc rodada una part i si s’acaba de trobar el finançament – sempre el finançament! – es rodarà aquesta primavera de 2019.

Cristina Redondo.

2018-12-21

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator