EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Gabriela Mistral. La paraula que universalitza i educa
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]G[/dropcap]abriela Mistral és el pseudònim literari d’una dona anomenada Lucila Godoy. Aquesta meravellosa poeta inicia la seva poesia en una època de canvi al qual va saber adaptar-se prou bé. Els seus primers escrits tenen un estil romàntic que ja estava en desus pel qual, amb habilitat transitarà a un estil, molt més personal i humà que la identificarà. En la seva poesia cal destacar la senzillesa basada en el mestratge de la descripció d’imatges intenses que són capaces d’atrapar i desbordar, en moltes ocasions, al lector. Té de manera natural una escriptura intimista i trista, però que desborda també un profund amor cap als altres. Els seus versos es basen en la misericòrdia influïda per les seves conviccions religioses cap als vulnerables.
Tinc aquesta fidel
i aquesta perduda:
l’una com a rosa,
l’altra com a espina.
Del que em van robar
no vaig ser desposseïda:
tinc aquesta fidel
i aquesta perduda,
i estic rica de porpra
i de melancolia.
Ai, quin amant és la rosa
i que estimada l’espina!
Com el doble contorn
de dues fruites bessones,
tinc aquesta fidel
i aquesta perduda….
Va ser, durant tota la seva vida, una dona molt activa, treballant de manera simultània i ininterrompuda en la docència, la carrera diplomàtica (treball que li permetria viatjar i viure en molts llocs i conèixer una gran diversitat de realitats que va saber transmetre en la seva escriptura) i com a poeta.
Iniciaria primer el seu treball com a docent per a desenvolupar-se, posteriorment, com a poeta en 1914 quan va presentar la seva primera obra Els sonets de la mort. Des d’aquesta primera obra, ja signaria amb el pseudònim de Gabriela Mistral. La seva labor en docència la porta a Mèxic, Europa i els Estats Units on vincula molt els seus escrits amb la infància. En 1926 és nomenada secretària de l’Institut de Cooperació Intel·lectual de la Societat de Nacions. També seria redactora de la revista El Temps (1957). Les paraules poden ser ponts d’enteniment entre les cultures.
Fou una artista habitualment més valorada fora del seu país que en el seu Xile natal. Rep el premi Nobel de Literatura en 1945 i no és fins a 1951 que li concedeixen el Premi Nacional de Literatura. Els últims anys de la seva vida va seguir intensament amb la seva carrera diplomàtica pel que moriria fora de la seva pàtria, a la ciutat de Nova York.
Si jo t’odiés, el meu odi et donaria
en les paraules, rotund i segur;
però t’estimo i el meu amor no es confia
a aquest parlar dels homes tan fosc!
Tu el volguessis tornar un crit,
i ve de tan profund que ha desfet
el seu caudal que crema, defallit,
abans de la gola, abans del pit.
Estic el mateix que estany satisfet
i et semblo un assortidor inert.
Tot pel meu callar atribolat
que és més atroç que entrar en la mort!
La seva poesia té un llenguatge senzill, col·loquial, exquisit que atreu qualsevol tipus de lector, fins i tot a lectors poc acostumats al llenguatge poètic. També utilitza el sofriment, la maternitat, les idees socialistes com a temàtiques, però, sens dubte, la part més coneguda de la seva obra es la dedicada als nens i a la cultura popular. Els canvis en la seva vida estan clarament reflectits en l’evolució de la seva poesia que passa del romanticisme modernista en la seva primera obra, al neorealisme on aprofundeix sobre el món i les seves problemàtiques socials i polítiques durant la seva carrera diplomàtica i, finalment, a un estil més pròxim a la poesía de la consciència i el misticisme religiós en l’etapa final de la seva vida.
El que no es pot negar és que es tracta d’una de les poetes més importants del segle XX que va saber reflectir la realitat en la seva visió personal i universalitzar-la. Avui dia, amb la seva obra traduïda a més de vint idiomes, els seus versos entendreixen i estremeixen a lectors de tota mena. Aquesta capacitat d’ adaptació ens atrapa i ens retreu a la necessitat de canvi i modificació necesaris avui en dia, davant la velocitat a la qual ocorre tot en la nostra realitat actual. Les idees no són ja inamovibles, les tècniques i els coneixements van caducant i hem d’adaptar-nos a noves maneres d’entendre com va saber fer-ho Mistral gairebé un segle abans. En una societat globalitzada, ja no som illes, som un i tot en contínua connexió.
Cristina González.
