JAVI QUINTANO
29/9/2023 | 20:30:32
Ara feu 30 anys i sabeu fins i tot el dia que vau començar…
És que ho hem anat celebrant cada any. El 13 de setembre de 1993. Fa 30 anys.
Què us va portar a obrir la botiga?
Mira, va sortir d’un sopar acabant una reunió de l’Esplai, a La Trena i vam dir, no ens agradava gens el que haviem fet. I si fem una altra cosa? Què podem fer? Bé, llibreria no n’hi havia cap, a Sant Quirze. I així va ser.
Quan vau començar, on vau començar?
A l’Avinguda Gaudí, a l’alçada de la drogueria. Hi havia la drogueria que feia xanfrà amb nosaltres i la perruqueria.
I allà vau estar…
6 anys. 6 anys, sí.
Després sí que vau vindre aquí (a l’actual seu del Diari Sant Quirze)
Sí. Hi vam estar 15 anys aquí. I des de fa 8 anys som a l’actual local.
Quines dificultats vau trobar al principi?
Totes. I més, sí. Jo crec que no ens en vam deixar cap. Primer, perquè jo crec que això va sorgir una mica de… la inconsciència de ser jove. De dir… Fem això? Doncs fem-ho!. Però jo crec que després, com que tan poca gent hi va posar confiança (a casa justet, òbviament, amb l’edat que teníem)… tu anaves a una fira d’editorials o de material i la gent et mirava malament. “Escolta, que tenim una llibreria, papereria…” Pràcticament ni t’atenien. Erem massa joves… De fet, n’hi va haver una de sonada: vam intentar parlar amb una casa important, que en aquell temps tenia coses xules. Era a una fira, a València i no ens van voler atendre. I potser al cap de 12 o 13 o 14 anys aquell senyor va entrar per aquesta porta, de la botiga, i l’Enric se’n recordava perfectament. I li va dir “tu no t’en deus enrecordar de mi, però jo de tu sí. Et faré el mateix…”. És que clar, et poden dir que no et poden atendre però t’ho poden dir de moltes maneres… i aquella va ser molt desagradable. Nosaltres hem intentat tractar tothom una mica bé, amb educació.
Engegues amb dificultats econòmiques… Jo (l’Enric) tenia 21 anys. L’Alfons) 24 i la Cristina 25.
O sigui, vau ser, com es diria ara, uns emprenedors!
Sí, uns emprenedors. Sí, per a aquella època sí. Jo crec que no s’utilitzava aquesta paraula. Però de fet, un dia ens ho va dir un nen. (Clar, jo parlo dels nens, perquè amb tants anys que fa que els conec… els nens que jo parlo feien P3, i ara ja tenen nens que venen a reservar els llibres i tothom se’n recorda i tothom te’n parla). Però un d’ells, que estudiava una carrera, em va dir que teníem una pàgina web que era un desastre. I, bé, què pots esperar d’una pàgina web que hem fet nosaltres i que no utilitzem? Ens va dir que ell ens voldria fer una entrevista per l’Uni i que ens arreglaria una mica, la pàgina, si ens semblava bé, de manera gratuïta. Li vam dir que d’acord. I de fet, crec que va ser la primera persona que ens va dir que en aquells anys, i com estava tot, érem uns emprenedors. Em va sobtar. Vaig pensar, oh, doncs sí. Sant Quirze era molt diferent perquè no hi havia comerç, gairebé no hi havia res. Era més poble. No existia ni el Mas Duran!
Això us anava a preguntar, com era el comerç fa 30 anys?
A veure aquí al carrer, a l’Avinguda Pau Casals, tampoc creguis que ha canviat tant. Hi havia comerç. D’associacions de comerçants n’hi havia dues: la de l’Avinguda i la de la resta del poble. Llavors, quan van fer la zona del Mas Duran es va fer una sola associació per tots els comerciants. Perquè, clar, llavors la problemàtica ja era més comuna.
Va costar molt arrencar?
La gent ens ha fet confiança, la veritat. Quan erem a la primera botiga, una de les escoles ens va dir que el distribuïdor que els venia els llibres havia fet suspeció de pagaments, i que no tenien llibres. I clar, jo els deia, “el que jo no tinc és diners com per fer front a comprar això, aquesta quantitat de llibres”. I ens van dir, “bé, no patiu, nosaltres us ajudem, vosaltres ho gestioneu”. I ens van ajudar a casa i va ser la primera escola que vam començar a portar.
I a partir d’aquí, doncs, no ho sé, vull pensar que els directors a les reunions ho expliquen, són seriosos, joves, ho fan bé. I a partir d’aquí, doncs, bé doncs, hem anat fent. Però hi hem posat moltes hores, molta feina. D’aquí de la botiga hem sortit moltes vegades a les 4 del matí per tornar a estar aquí a les 8… I recordo els llistats d’entrega de llibres, que anàvem amb mercatges fluorescents. Fins que trobes programes que t’ho gestionen.
Suposo que deureu haver notat, potser al darrer dels 30 anys, com ha canviat el tema dels llibres d’escoles, o no?
El primer que es va notar va ser quan començàvem la socialització de llibres a les escoles, que la Generalitat donava uns diners a les ampes per portar els llibres… en si l’enfoc estava bé, perquè era perquè la gent aprofiti els llibres. El que passa és que després pot fer com un tomb. Per mi ha sigut una mica com un tema d’estalvi, no de manteniment, o de cuidar, s’ha agafat com un tema d’estalvi i tot això que m’estalvio realment quan crec en els llibres a mi m’és igual.
Després es va voler implementar una mica el digital, i ara sembla que la gent ja no vol tant de digital. D’entrada, els docents. Als pares no els agrada massa. No és una eina que funcioni. L’altre dia llegia un article a Finlàndia i han tret tot el digital. Fora el digital i es tornen el llibre i al paper. Crec que aquesta gent està una mica per davant nostre. I la veritat. Quan aquests mouen, fixa… I aquí la gent et va dient: és que tornaré al llibre, o si més no faré un dossier, o… Veus que intenten una miqueta tornar una mica les eines d’abans. També deu ser perquè estem tots enganxats al mòbil, a la tablet, a la tele, tot és tan immediat.
Tornant a la primera botiga… quan vau obrir, què venieu? Quins materials teníeu? Com vau decidir què vendrieu?
Al principi només teníem papereria. Sí, només teníem papereria. I què vam triar? Tampoc podíem comprar res… O sigui, el que vam capitalitzar de l’atur ho vam dedicar a comprar una caixa de bolis de cada color. És que ja et dic que quan tu expliques a algú que això va sorgir d’un sopar… Teniem tres peles o dues estalviades, mentida, no teníem res estalviat. Era així de dir, bueno, no sé explicar-ho, és que va ser així. El que sí és cert és que s’ha de treballar. I ens n’hem fet un fart. No diré que aquí estigui la recompensa ni molt menys, però bueno, han passat 30 anys, jo n’estic super orgullós. Repeteixo, ningú ens donava un futur. Deien “es barallaran en 3 dies”, perquè això, perquè allò, bueno, com a moltes societats passa. A cap dels 3 no ens han primat mai els diners, tampoc, o sigui, si n’hi ha n’hi han, si no, no n’hi han. I quan algú tingui dificultats, si cal, fes-ho anar tu, perquè jo no ho necessito. Crec que també és una bona base que genera que tampoc t’hagis de barallar amb ningú per diners.
Sí, és veritat que des del principi la lluita en aquest poble és fer que la gent compri al poble. Això és una cosa que ara ja no tant, perquè hi ha molts comerços, però antigament et trobaves que la cosa era que la gent treballava a Sabadell o a Barcelona, i quan sortia de treballar feia la compra i venia amb la compra feta. Llavors, la cosa era aconseguir que la gent vingués aquí a fer la compra.
A nosaltres no ens ha passat, perquè tenim un públic diferent, però sabem què li ha passat a alguna gent… La gent jove que ara té fills n’és més conscient i fa poble, perquè si no, saben que al final serà un poble desèrtic i mort. Perquè si els comerços van tancant… Molts busquen venir de fora per tenir un mínim de qualitat, però si després per fer qualsevol cosa han de marxar… I aquí sí que jo trobo un canvi. Famílies que ara, no sé, quan tenien els pares 35 anys o 40 anys, venen més. I durant un temps aquesta gent no la veies.
Tot i que t’haig de dir, nosaltres tenim el públic de sempre. Fins i tot la iaia de sempre. I també ens cuiden molt. A vegades ens ajuden a fer coses que no s’han fet mai. Ens ajuden molt. A vegades has ajudat algú. Anecdòticament, un dia aquí va venir una iaia, acabadíssima, els fills estaven fora, havia de fer un canvi d’habitatge perquè el seu marit estava malalt i necessitava una planta baixa. Jo tramitava uns papers al banc. I al final jo no sé on estava el fill, però el fill em deia, sisplau, ajuda-la a fer-ho. Vam fer el que vam poder. I el mateix dia, quan li vaig dir que estavem en campanya d’inici de curs, i que dinàvem allà tots els dies, l’endemà ens va portar una cassola de fang amb rap al forn. “I no netegeu ni un cobertet”… i encara ve, i si et veu pel carrer et fa petons.
Aquestes coses fan gràcia. I fas poble. I la gent…
Què és el més satisfactori que heu tingut en aquests 30 anys?
Doncs jo crec que els 30 anys. Tots els anys. Perquè al principi, perquè obres i després per la gent… la del principi segueix venint, després tens un temps que desapareixerà però els nens desapareixen i un bon dia et ve un senyor i el senyor ja et porta un nen. És un cicle que no para de córrer i es va repetint, és molt satisfactori. Ens ha passat moltes vegades de gent que li havien fet els llibres des de petits i que ara tenen…
Heu tingut alguna crisi forta?
Imagina’t això, l’Avinguda, tot tallat durant un any, quan hi va haver obres. Tot era un fangar i havies de passar per un tauló agafat a dues baranes d’obra… I deiem, “com ens en sortim d’aquesta? Aquí no vindrà ningú”. Això, prèviament. Però després venien. I clar, dius… Si vam passar allò… De fet, amb la pandèmia dèiem… Si vam passar les obres d’un any tot tancat… la pandèmia també la passarem. Potser sí que hem tingut crisis, però com que ens ho prenem una mica així…
Vosaltres sempre heu tingut copisteria, llibres, material d’oficina, llibres escolars? Com han anat venint a la història?
És que ho han anat demanant. Aleshores ha sigut una mica… Aquí hi ha molta gent que té oficines i potser li hauries ajudat, havies ajudat al nen a picar el treball de recerca, perquè el treball de recerca estava fet una porqueria. O havies vingut a les set del matí perquè tenia una entrega la nena, i l’estava imprimint encara i s’havia d’entregar l’endemà al matí. Doncs aquest senyor representa una empresa i jo què sé, suposo que com a agraiment et deia “et trucarà algú i et demanarà material”.
I tot ha anat creixent en funció del que hem anat demanant. I considero que hem sigut generalment o sempre honestos. “Jo això no t’ho faig perquè sortirà malament, o simplement perquè no t’ho sé fer”. Al principi havíem revelat fotos. Però és una altra cosa que va ser una demanda. Revistes també havíem tingut. Molt poc temps, eh? 3 mesos. Diaris sempre vam tenir molt clar que no volien tenir-ne. Sí, jo crec que tot el que hem fet perquè se’ns ha acudit després no ho hem volgut. El que s’ha anat mantenint és la demanda de la gent. Aleshores, bueno… La gent ho ha anat demanant. I reconec que tenim un públic fidel.
L’atur juvenil és molt bèstia. I d’entrada hi ha com poca esperança. Vosaltres, com ho veieu?
Hi ha molt atur. Tu saps el que costa trobar algú per treballar? No t’ho pots imaginar. Que vulgui treballar, de veritat, eh? A la gent quan li dius, “has de treballar dissabte al matí”, li costa molt. També n’hi ha alguns que guanyen més amb una ajuda treballant. I si tu vas i busques algú mitja jornada, o que està a mitja, a vegades hi ha gent que et diu, jo per mitja jornada no vinc perquè estic cobrant una ajuda. Això també ens ha passat. No sé com s’apanyarà el jovent. També et dic, costa molt trobar-los i costa molt que vulguin treballar. Perquè després entrem en les dinàmiques de “aquest no arriba”, o “és que a festa major…”. Un dia, dos també, però ja el quart dia… o truques i no entens ni el que et diuen, i dius “a mi això no m’havia passat mai, i també he sigut jove i també havia sortit”. També estan molt ben acostumats, ara. I a casa els hi donen moltes facilitats. No és una crítica, eh? Jo crec que ara es demana tot i tot. No pot ser.
A Sant Quirze hi ha vida de poble?
Hi ha vida per la festa major. Jo no sé d’on surt tanta gent per la botifarrada. Quanta gent hi ha en aquest poble! Quan hi ha activitats d’aquestes… Hi ha moltíssima gent al poble. Però després la gent se’n va. Però no és culpa de ningú, és que el poble és així. Clar, i també hi ha molta gent que té segona residència, que va ser setmana marxa. Sí, però per la botifarrada es queden. Per la caminada del Mussol.
Com us afecta el tema Amazon? Què en penseu?
A mi em fa pena. Perquè… Tu pots demanar coses de 3 euros i t’ho porten a casa i fan de transportista. Això és… A mi em fa pena. Jo diumenge arribava a casa, que eren les 4 de la tarda, i hi havia un xaval d’Amazon repartint. En sèrio. Perquè vulguem estar estirats, escarxofats al sofà, tenint dret a demanar alguna cosa un dissabte a la tarda… Però estem una mica abocats a la immediatesa
Què és el que es perd d’algú per comprar a Amazon?
Molt. Sortir de casa. Que hem de sortir de casa i deixar el mòbil. Sortir de casa, que et toqui l’aire. I jo crec que estaríem tots més contents.
També, deixar-te aconsellar pel venedor, hi ha gent que et ve i et diu que et recomana un llibre. Amazon t’ensenya els més menuts, però no et recomana un llibre. Però, home, és que és més greu que tot això. Et perds el tracte de la persona…
