EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Rainer Rilke. La solitud de l’escriptor
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]L[/dropcap]a labor d’escriptura sol considerar-se com una tasca senzilla i plàcida, realitzada en moments d’inspiració, sense pertorbacions i problemes, gairebé com una tasca envejable. Des de l’exterior, en moltes ocasions, es malinterpreta la reflexió i les hores de planificació amb discórrer d’unes vacances i la llibertat de treballar sense un horari fixat o terminis a complir.
La realitat sol resultar completament diferent d’aquesta idea utòpica de la labor literària. Malgrat les diferències existents entre els inicis del s. XX quan Rilke es dirigeix al poeta Kapuss en l’obra “Cartes a un jove poeta” i l’actualitat, algunes de les reflexions que realitza en les cartes ja evidenciaven moltes de les característiques del treball de l’escriptor i del compromís amb la poesia.
Oh, com floreix el meu cos, des de cada vena,
amb més aroma, des que et reconec!
Mira, camino més esvelt i més dret,
i tu tan sols esperes… però qui ets tu?
Mira; jo sento com distancio,
com perdo l’antic, fulla rere fulla.
Només el teu somriure roman com moltes estrelles
sobre tu, i aviat també sobre mi.
Rilke trasllada des de la primera de les missives en resposta a la petició del jove Franz perquè valori els seus poemes, amb tota la sinceritat de qui té un sincer interès a ajudar al jove poeta, però vol ser realista: li trasllada la dificultat i el treballl, a vegades poc gratificant i poc comprés, que era llavors ser poeta i li adverteix del destí agredolç que suposa dedicar-se a expressar en paraules la realitat i exposar-les al públic, tractant d’advertir i descoratjar a l’innocent poeta.
La incertesa i la necessitat de controlar les expectatives sobre els altres i sobre el mateix treball, era i continua sent avui un dels reptes de qualsevol poeta. Rilke considera que l’únic capaç de valorar el seu treball és l’autor mateix i que, malgrat necessitar altres judicis i punts de vista, tota crítica i consideració externa, és com a màxim una aproximació i interpretació. També li adverteix en resposta a la primera carta de la solitud a l’hora de rebre les crítiques o, fins i tot pitjor, el silenci davant la presentació dels seus versos. Aquesta és una realitat també avui en dia. Sovint el poeta ha d’anar treballant sense descoratjar-se pel silenci dels seus intents i les crítiques de tots aquells que escriptors o no, sovint es senten amb autoritat per fer saber el seu paer sobre el treball dels altres.
Ho recordem encara. És com si tot això
hagués de ser una vegada més.
Com un arbre en la costa de les llimones
portaves els teus petits pits lleus
cap a dintre del murmuri de la seva sang
d’aquell déu.
I era tan esvelt
fugitiu, el que acarona a les dones.
Dolç i ardent, càlid com el teu pensament,
cobrint amb la seva ombra el teu flanc juvenil
i inclinat com les teves celles.
És rellevant que, malgrat no conèixer-li, intenta prestar-li consol, en obrir-se sense reserves i mostrar la seva experiència pròpia. Li relata com el poeta, malgrat no tenir una necessitat vital d’escriure, tria i es compromet a això malgrat les dificultats. Un compromís amb un mateix. Cal estar una mica boig per triar l’art, dirien alguns. Però normalment, els artistes es senten recompensats per viure fent allò que els agrada.
La solitud tant física com emocional de l’escriptor és per a Rilke una benedicció, un requisit per a trobar-se i trobar l’assossec necessari per a seleccionar les paraules justes i adequades a cada moment; i una maledicció que pes i llastra l’ànima i el cos. En realitat és així: la poesia és una labor l’únic responsable de la qual visible és l’autor i ell mateix és el seu major crític i el seu únic testimoni durant el procés de redacció.
Al llarg de diverses de les cartes que li envia a través dels anys parla de poesia i de vida sense acabar de distingir-les clarament. No busca adoctrinar a Franz Xaver Kappus, sinó connectar amb un jove al qual observa amb les mateixes tribulacions i pors davant un repte desconegut a les quals ell, amb tota seguretat, també va haver d’enfrontar-se. Li transmet que escriure comporta emocions, alegries i decepcions i que l’acte d’escriure poesia és fruit del sentiment i d’un impuls intern no racional. Aquest sentiment és constant en tots els poetes des dels primers registres fins als nostres dies. Descriu com moltes vegades el poeta és incomprès i pressionat per a escriure, per a treure d’ell paraules que moltes vegades es resisteixen: tot té el seu temps, el seu lloc, el seu ritme.
Oh, com floreix el meu cos, des de cada vena,
amb més aroma, des que et reconec!
Mira, camino més esvelt i més dret,
i tu tan sols esperes… però qui ets tu?
Mira; jo sento com distancio,
com perdo l’antic, fulla rere fulla.
Només el teu somriure roman com moltes estrelles
sobre tu, i aviat també sobre mi.
A tot allò que a través de la meva infància
sense nom encara refulgia, com l’aigua,
li donaré el teu nom en l’altar
que està encès del teu pèl
i envoltat, lleu, amb els teus pits.
Rilke també tracta en les cartes sobre la constància, la paciència i l’acceptació dels moments de solitud en l’escriptura, relacionant-los amb les relacions amoroses. L’escriptura ha de ser protegida i mantinguda en els moments durs i en els dolços, com una parella. Per això el poeta ha de ser sincer amb si mateix i rendir-se incondicionalment a aquest lliurament total o rebutjar la idea d’escriure i buscar una vida diferent. El poeta austríac va tenir al llarg de tota la seva vida parelles, amics, companys…no obstant això, sempre es va sentir sol. Va viure en solitud en part com a elecció, però també com a condemna perquè no va saber trobar la felicitat en si mateix. Cap companyia va poder omplir aquest buit.
Els poetes actuals continuen notant aquesta solitud que implica el procés de creació i d’enfrontament de les crítiques cap a la seva obra. Encara que actualment el poeta és part activa en tots els processos, inclosos aquells de promoció, difusió, gestió de l’obra, continua sent un camí solitari de deixar-se xopar de la realitat per a extreure les emocions, els desitjos, el dolor i col·locar-los en la fulla en blanc.
Ho recordem encara. És com si tot això
hagués de ser una vegada més.
Com un arbre en la costa de les llimones
portaves els teus petits pits lleus
cap a dintre del murmuri de la seva sang
d’aquell déu.
I era tan esvelt
fugitiu, el que acarona a les dones.
Dolç i ardent, càlid com el teu pensament,
cobrint amb la seva ombra el teu flanc juvenil
i inclinat com les teves celles.
La solitud de l’escriptor és a vegades plàcida, com els moments d’èxtasis i comunió amb certes realitats i altres vegades pesada com una llosa sense ningú amb qui compartir el pes. Encara que poques vegades es tracta aquesta sensació en l’obra. Aquests estats d’ànim es desprenen en el moment de triar la temàtica o transmetre el punt de vista en els poemes, encara que no sigui una temàtica que quedi clarament reflectida com ho va fer Rilke en aquestes cartes.
Cristina González.
