TRIBUNA CULTURAL
JOSE ANTONIO AGUADO
6/2/2024 | 12:30:32
L’any operístic ha començat amb la reposició d’un clàssic, i com passa en tots els clàssics, l’èxit de crítica i públic ha estat unànime. Es tracta de Carmen, òpera en quatre actes de Georges Bizet, amb llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy sobre una novel·la de Prosper Mérimée (1845), estrenada a l’Opéra Comique de París (Salle Favart) el 1875. Va ser un fracàs i l’autor Georges Bizet va morir tres mesos després, víctima d’un atac al cor. Es comenta que va ser a causa de l’estrès i les males crítiques. Després es va estrenar a Viena la versió alemanya de Carmen, i des d’aleshores, l’òpera va triomfar fins avui dia. Poc a poc, l’èxit de Carmen ha acompanyat l’obra fins als nostres dies en versió francesa.
La versió que aquests dies de gener vam poder veure al Liceu es va estrenar a Peralada el 1999 amb Calixto Bieito com a director d’escena. No trobarem en aquest muntatge els tòpics folklòrics de l’Espanya del segle XIX. S’ha prescindit dels estereotips de la Sevilla dels terrats, de les fàbriques de tabac i les cigarreres, dels temes del masclisme ranci i del crim passional. L’acció se situa a Andalusia cap al 1820, en una plaça de Sevilla on hi ha la Fàbrica de Tabac i la caserna d’un regiment de soldats de cavalleria. Sona la campana de la fàbrica que marca el descans de les cigarreres; les noies surten fumant i rient, els homes reclamen la presència de Carmencita i apareix ella, la nostra protagonista, que canta la celebèrrima habanera “L’amour est un oiseau rebelle.”
Calixto Bieito reflexiona sobre el fatalisme del destí i l’ambient de desesperació de la frontera. Una frontera amb Marroc plena de Mercedes antics; el director d’escena, en lloc de pensar en Sevilla, cotxes de cavalls i Setmana Santa, va pensar en aquests Mercedes antics que circulen per la frontera entre Espanya i Marroc. La Ceuta dels anys 70 impregna una escenografia fosca i buida on oneja una bandera tan gran com la de la Plaça de Colón de Madrid, i després la bandera es converteix en tovallola per a la platja, el toro d’Osborne i les cabines de telèfon. Un submón de fronteres, narcotràfic i violència. I en aquest escenari situa la seva Carmen, una dona lliure que lluita contra el patriarcat. És la primera obrera que surt de la fàbrica de tabac i protagonitza una història d’una dona que lluita per viure segons la seva llei de l’amor: “Si tu m’estimes, jo no t’estimaré; però si jo t’estimo, ves amb compte.” Morta a mans del seu amant, Carmen esdevé una més de la llarga llista de dones assassinades víctimes de la violència de gènere.
En relació amb els cantants d’òpera sobre l’escenari, Jeanine De Bique va guanyar l’aplaudiment entusiasta del públic amb una de les grans interpretacions de Micaela; només sentir-la a l’escenari ja valia la pena el pagament de l’entrada. A prop d’ella, van captivar l’oïda del públic les mezzosoprano Clémentine Margaine i Vardhhi Abra Hamyan, qui van agafar el cos de Carmen, una partitura molt exigent amb la protagonista i amb moments molt coneguts en la història de l’òpera. Una dona que ronda l’abisme constantment, uns personatges que semblen estar viatjant contínuament en busca d’un lloc on viure lliures, la llibertat de les dones com a teló de fons d’aquesta versió. Michael Spyres i Leonardo Caplbo donen vida a Don José. El torero Escamillo li cau com anell al dit a Eric Greene. En conjunt, un emocionant retorn en aquest inici de la temporada 2024 d’un clàssic, potser la peça més rodona en la carrera com a director d’escena de Calixto Bieito.
