Dilluns,29 abril, 2024
IniciA PORTADA"Crisis personals: quan ens toca fer balanç”. Psicodefensa Personal per Àlex García

“Crisis personals: quan ens toca fer balanç”. Psicodefensa Personal per Àlex García

Crisis personals: quan ens toca fer balanç

Al llarg de la vida d’un ésser humà hi ha certs moments en què ens trobem davant una situació en la qual s’aveïna – o es precipita – algun canvi important, al qual ens solem referir com a crisi personal. A més d’aquelles que es consideren cícliques i que estan influïdes tant per la biologia com per la norma social, que podríem dir les transicions d’etapa evolutiva – el passo a la vida adulta, l’arribada o no dels fills, la crisi dels quaranta, etcètera -, estan els que marca la particular biografia de cada persona.

No són obligatòries, ni tots travessem les mateixes crisis, com es tendia a pensar antigament, però ningú s’escapa de veure’s davant una cruïlla vital, ja vingui imposada per un esdeveniment inesperat o sigui un procés gestat llarg temps. Aquests moments de pas d’una etapa vital a una altra diferent es caracteritzen per l’aparició de malestar psicològic – sobretot de tipus emocional – més o menys acusat, tensions internes provocades per un excés de rumiació mental i sent més específic, una sensació de bloqueig, impotència i confusió. Quan ens trobem en aquest punt en què el malestar es fa tan evident que no podem ignorar-lo – encara que hi ha qui fa titànics esforços per a no escoltar-lo -, fins i tot poden aparèixer somatitzacions: el nostre cos ens indica que hi ha un assumpte pendent que és urgent que atenguem.

En el fons, en cada trànsit o crisi personal hi ha dos processos paral·lels i inseparables: un, el d’afrontar la pèrdua d’allò que necessitem deixar anar, i l’altre, el de buscar nous camins futurs. El primer sol estar presidit per la tristesa – no deixa de ser un duel – i la frustració per veure’ns en aquest tràngol, que es tradueix en irritabilitat. En el segon el protagonista és la comprensible por a la incertesa perquè, encara que tinguem certa intuïció o idea de per on volem avançar, no hi ha cap garantia que aconseguirem el que desitgem. Si a més no hem indagat massa en quines necessitats no hem cobert amb la situació que tenim ni com ho farem, l’ansietat es pot disparar a nivells bastant elevats. Afegida a tot això la impotència que ens genera la sensació de pèrdua del control de la situació, i si el canvi ve des de fora – la meva parella m’ha deixat, m’han fet fora de la feina inesperadament – aquesta sensació s’agreuja.

Què es pot fer davant una crisi personal? Tant si hem acabat els estudis i ara tenim dubtes sobre per on tirar, si hem patit una ruptura d’una relació llarga, o si els nostres fills s’han emancipat i ens hem quedat sols a casa, ens veiem abocats a fer balanç de com ens ha anat fins ara. No sols ens permetrà valorar l’experiència viscuda que deixarem enrere, amb tota la tristesa i nostàlgia que comporta, sinó que d’aquesta valoració és d’on s’obtenen les claus del nostre rumb futur: què creiem que ens ha fallat, què ens falta o ens sobra en aquest moment de la vida, quin ha estat l’evolució pròpia que ens ha portat fins a aquest punt, quins recursos tenim per a fer front a un imprevist i de quines alternatives disposem per a manejar el nou escenari.

Aquesta anàlisi se sol realitzar mentre a més tractem de bregar amb el comprensible desbordament emocional, en el qual no és estrany que apareguin sentiments de culpa en decidir desprendre’ns de part del nostre present o d’ansietat existencial quan abordem el futur immediat. I és que aquest tipus de dilemes parteixen d’una paradoxa vital: sabem perfectament quantificar la pèrdua, perquè coneixem la nostra situació actual, però no tenim ni idea de què guanyarem amb el canvi, més enllà de possibles hipòtesis. Una espècie de “salt de fe” sense garanties d’èxit, però que és necessària per a evolucionar cap a futures situacions més o menys estables. Canviem certeses per possibilitats, i això espanta.

Aquí és important fer una precisió, ja que el corrent de positivitat representada pel món del coaching i la psicologia positiva amenaça amb amagar una realitat incòmoda: no totes les transicions vitals són a una etapa millor, més feliç i plena. De fet, de les que ens venen imposades per atzar – perquè l’atzar és el factor més determinant de la nostra existència -, l’estadística ens diu que la probabilitat d’empitjorar és la meitat. I fins i tot algunes evolutives relacionades amb la nostra biologia; per exemple, quan apareixen les primeres xacres i limitacions fisiològiques producte de l’edat. O un dels moments de crisi personal per a no poques dones és el que passa quan s’acomiaden de la seva capacitat de ser mares. Per no parlar de la pèrdua d’un ser estimat.

Val a dir que aquestes readaptacions són les més difícils, en les quals és imprescindible conrear una actitud de tipus estoic, minimitzar l’impacte negatiu en la mesura de les nostres possibilitats i acceptar la nova situació, recordant aquella màxima d’Heràclit que “tot flueix i res roman”, per a esperar un nou gir dels esdeveniments: en algun moment pot ser que estiguem en disposició d’intentar un altre canvi.

Fer balanç no sols implica travessar el duel pel que deixem, valorant allò que ens ha aportat, rescatant allò que ens deixa quant a experiència i identificant els aprenentatges que els nostres errors ens van assenyalar. També una reflexió de si la nostra vida va pel camí que voldríem, si renunciem o abandonem algun projecte o meta important, si ens hem deixat portar – molt més freqüent del que ens agrada reconèixer -, i en aquest cas, què farem per a tractar de remeiar-lo. És a dir, un fort component d’autocrítica que no és fàcil ni agradable d’experimentar; en algun cas suposarà la renúncia definitiva a algun camí que ens havíem plantejat i una acceptació de limitacions o de la mala fortuna. Però també poden resultar, comptant amb ajuda professional si ens veiem molt embussats, punts d’inflexió cap a un estil més autèntic o trajectòries noves que no hauríem contemplat en un altre cas.

Àlex García.

Psicòleg i Psicoterapeuta

Crisis personales: cuando nos toca hacer balance

A lo largo de la vida de un ser humano hay ciertos momentos en que nos encontramos ante una situación en la que se avecina – o se precipita – algún cambio importante, al que nos solemos referir como crisis personal.  Además de aquellas que se consideran cíclicas y que están influidas tanto por la biología como por la norma social, que podríamos llamar las transiciones de etapa evolutiva – el paso a la vida adulta, la llegada o no de los hijos, la crisis de los cuarenta, etcétera -, están los que marca la particular biografía de cada persona.

No son obligatorias, ni todos atravesamos las mismas crisis, como se tendía a pensar antiguamente, pero nadie se escapa de verse ante una encrucijada vital, ya venga impuesta por un acontecimiento inesperado o sea un proceso gestado largo tiempo. Estos momentos de paso de una etapa vital a otra diferente se caracterizan por la aparición de malestar psicológico – sobre todo de tipo emocional – más o menos acusado, tensiones internas provocadas por un exceso de rumiación mental y siendo más específico, una sensación de bloqueo, impotencia y confusión. Cuando nos encontramos en ese punto en que el malestar se hace tan evidente que no podemos ignorarlo – aunque hay quien hace titánicos esfuerzos para no escucharlo -, incluso pueden aparecer somatizaciones: nuestro cuerpo nos indica que hay un asunto pendiente que es urgente que atendamos.

En el fondo, en cada tránsito o crisis personal hay dos procesos paralelos e inseparables: uno, el de afrontar la pérdida de aquello que necesitamos soltar, y el otro, el de buscar nuevos caminos futuros. El primero suele estar presidido por la tristeza – no deja de ser un duelo – y la frustración por vernos en este trance, que se traduce en irritabilidad. En el segundo el protagonista es el comprensible miedo a la incertidumbre pues, aunque tengamos cierta intuición o idea de por dónde queremos avanzar, no hay ninguna garantía de que conseguiremos lo que deseamos. Si además no hemos indagado demasiado en qué necesidades no hemos cubierto con la situación que tenemos ni cómo vamos a hacerlo, la ansiedad se puede disparar a niveles bastante elevados. Súmese a todo esto la impotencia que nos genera la sensación de pérdida del control de la situación, y si el cambio viene desde fuera – mi pareja me ha dejado, me han despedido del trabajo inesperadamente – esta sensación se agrava.

¿Qué se puede hacer ante una crisis personal? Tanto si hemos terminado los estudios y ahora tenemos dudas sobre por dónde tirar, si hemos sufrido una ruptura de una relación larga, o si nuestros hijos se han emancipado y nos hemos quedado solos en casa, nos vemos abocados a hacer balance de cómo nos ha ido hasta ahora. No solo nos va a permitir valorar la experiencia vivida que dejaremos atrás, con toda la tristeza y nostalgia que conlleva, sino que de esta valoración es de donde se obtienen las claves de nuestro rumbo futuro: qué creemos que nos ha fallado, qué nos falta o nos sobra en este momento de la vida, cuál ha sido la evolución propia nos ha llevado hasta este punto, qué recursos tenemos para hacer frente a un imprevisto y de qué alternativas disponemos para manejar el nuevo escenario.

Este análisis se suele realizar mientras además tratamos de lidiar con el comprensible desbordamiento emocional, en el que no es raro que aparezcan sentimientos de culpa al decidir desprendernos de parte de nuestro presente o de ansiedad existencial cuando abordamos el futuro inmediato. Y es que este tipo de dilemas parten de una paradoja vital: sabemos perfectamente cuantificar la pérdida, porque conocemos nuestra situación actual, pero no tenemos ni idea de qué ganaremos con el cambio, más allá de posibles hipótesis. Una especie de “salto de fe” sin garantías de éxito, pero que es necesaria para evolucionar hacia futuras situaciones más o menos estables. Cambiamos certezas por posibilidades, y esto asusta.

Aquí es importante hacer una precisión, ya que la corriente de positividad representada por el mundo del coaching y la psicología positiva amenaza con esconder una realidad incómoda: no todas las transiciones vitales son a una etapa mejor, más feliz y plena. De hecho, de las que nos vienen impuestas por azar – porque el azar es el factor más determinante de nuestra existencia -, la estadística nos dice que la probabilidad de empeorar es la mitad. E incluso algunas evolutivas relacionadas con nuestra biología; por ejemplo, cuando aparecen los primeros achaques y limitaciones fisiológicas producto de la edad. O uno de los momentos de crisis personal para no pocas mujeres es el que ocurre cuando se despiden de su capacidad de ser madres. Por no hablar de la pérdida de un ser querido.

Huelga decir que estas readaptaciones son las más difíciles, en las que es imprescindible cultivar una actitud de tipo estoico, minimizar el impacto negativo en la medida de nuestras posibilidades y aceptar la nueva situación, recordando aquella máxima de Heráclito de que “todo fluye y nada permanece”, para esperar un nuevo giro de los acontecimientos: en algún momento puede que estemos en disposición de intentar otro cambio.

 Hacer balance no solo implica atravesar el duelo por lo que dejamos, valorando aquello que nos ha aportado, rescatando aquello que nos deja en cuanto a experiencia e identificando los aprendizajes que nuestros errores nos señalaron. También una reflexión de si nuestra vida va por el camino que querríamos, si renunciamos o abandonamos algún proyecto o meta importante, si nos hemos dejado llevar – mucho más frecuente de lo que nos gusta reconocer -, y en ese caso, qué vamos a hacer para tratar de remediarlo. Es decir, un fuerte componente de autocrítica que no es fácil ni agradable de experimentar; en algún caso va a suponer la renuncia definitiva a algún camino que nos habíamos planteado y una aceptación de limitaciones o de la mala fortuna. Pero también pueden resultar, contando con ayuda profesional si nos vemos muy atascados, puntos de inflexión hacia un estilo más auténtico o trayectorias nuevas que no habríamos contemplado en otro caso.

Alex García.

Psicólogo y Psicoterapeuta.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies