CARTES AL DIARI/OPINIÓ DEL LECTOR
Fa pocs dies, arran del frustrat fitxatge d’en Neymar pel Barça, reflexionava en el que hem convertit, totes i tots plegats, el món de l’esport. Milions i milions d’euros, rius i rius de tinta i quilos i quilos de paper per justificar o senzillament poder explicar, un traspàs federatiu d’un jugador de futbol. Pensava en el munt de joves que, esforçant-se, intenten fer-se un lloc en els esports que es practiquen avui en dia, més o menys coneguts o minoritaris.
Em preguntava, com deuen viure i digerir aquest exèrcit de nois i noies, que dediquen moltes hores de la seva jornada diària a entrenar-se per millorar rendiment, el greuge comparatiu que representa pagar unes milionades estratosfèriques per un jugador de futbol, quan ells tan sols necessiten resoldre demandes ben bàsiques.
Estava doncs, per enèsima vegada a la meva vida reflexionant del mal que fan a la humanitat conceptes com, llei de mercat, lliure moviment de capital, oferta i demanda… Quant de sobte, em va arribar per les xarxes socials l’opinió d’un esportista d’elit. El noi es diu Josema – ho sento però no tinc més dades de filiació – i va escriure una carta al mitjà digital local Diari de Sant Quirze. És veí del poble i també una figura destacada en l’àmbit mundial en dansa (entenc esportiva) i es queixava del poc reconeixement que havia aconseguit de l’administració local. Centrava, essencialment, els seus neguits i decepcions en el poc suport econòmic rebut per l’administració local del seu poble al llarg de la seva dilatada i fructífera carrera esportiva que ha portat el nom dels nostres sants patrons arreu. La seva amargor també niava en el fet de no haver pogut intercanviar una conversa – suposo de reconeixement – amb l’Alcaldessa del poble després de les seves conquestes esportives.
Efectivament, l’esport té un vessant cruel en moltes ocasions. Sí a més a més, a un esportista de reconeixement internacional, li sumes el fet tan recurrent de “mai ningú ha estat profeta a la seva terra”, la crueltat passa a la categoria de sadisme. L’esport, admirat Josema, és injust fins i tot amb els seus propis practicants. Lesions, males ratxes, incomprensió, competències deslleials… En resum la cara obscura de l’activitat esportiva.
Potser podríem comparar aquest tracte tan cruel que els esportistes d’elit rebeu en moltes ocasions, amb el tracte que poden rebre representants públics, que no es troben al cim de la política i que tan sols intenten servir al seu poble. Algunes persones, afortunadament poques, que poden ser uns grans professionals en el seu àmbit, demostren que esdevenen uns cafres de medalla quan intenten opinar sobre veïnes i veïns seus que han estat escollits democràticament.
Fins i tot he llegit en alguna ocasió – i no t’ho creuràs admirat Josema – titllar a representats democràtics d’un poble, on viu gent que balla molt bé, de vassalls de l’alcaldessa que en les darreres eleccions va rebre un amplíssim suport del veïnat a les urnes.
Aquest, diguem-ne, insult “zumbón“, vull interpretar-lo com una mena de coreografia construïda a partir de l’aplicació de diverses “tècniques”. La més destacable d’aquestes és la “tècnica” de la ignorància sectària que, per fer una comparativa al·legòrica, vindria a ser la base del “chachacha“. Res complicat: poca consistència ideològica, una mica de mala bava i sobretot una gran dosi de protagonisme. O sigui “un, dos, tres, un pasito p’alante Maria, un dos, tres un pasito pa atrás“. Ah! I per recaragolat que et pugui semblar (com aquests gestos tan bells que es fan a la dansa moderna) a vegades s’arriba a la culminació esperpèntica: qui es posa a la boca el concepte vassall, és algú que ha format part d’una llista electoral municipal d’un partit, suposadament, d’esquerres i democràtic.
Tampoc crec, admirat Josema, el que algun esportista d’elit diu en un poble, on hi ha gent que balla molt bé, sobre discriminacions públiques per la seva forma de pensar. Jo crec que els ajuntaments de tots els pobles, se senten especialment orgullosos dels esportistes, equips i clubs que vesteixen la samarreta amb els colors locals independentment del color de les seves creences i opinions. A Sant Quirze, per posar-te un exemple recent, van ser les noies del Club de Voleibol les que varen fer el pregó de la passada Festa Major. Un orgull que no crec que tingui res a veure amb el que pensen al club sobre, posem per cas, sí el Pedro Sànchez va enganyar la gent quan va dir que no pactaria amb la dreta.
Ja veus llorejat Josema. Els esportistes d’elit no sou els únics maltractats en aquest món. També hi ha – hi som – homes i dones, republicans i republicanes, que no entenem de vassallatges i en canvi se’ns acusa de ser vassalls. No ho entenem, perquè, precisament, en el nostre republicanisme català no hi caben monarquies, ni nobleses, ni actituds meselles. Però, això ja és un altre “ball” i segurament no és moment de ballar-lo.
Espero no haver-te incomodat Josema. Si ho he fet, et demano disculpes i aprofito per transmetre’t la meva més sincera felicitació per la teva carrera esportiva.
Josep Coll
Regidor de l’Ajuntament de Sant Quirze.
El to burleta, supremacista i fins i tot potol no es digne de ser emprat per un carrec public per carregar contra un vei. Demostra la baixesa moral de qui ho fa i el ex de la sra oliveres amb aixo es un crack. Pensava que amb el favor de sortir a la llista de la seva ex, l’hi donaria un altre oportunitat a la vida de rectificar la sempre agre actitud al tindre un sou segur per 4 anys, pero no, ell mai decepciona.