CARTES AL DIARI.
Conflicte Rússia –Ucraïna; Preus d’energia; com defensem el català, en tots ells unes interessades informacions fan molt difícil tenir un posicionament propi.
Per exemple, estudiem el que apareix en algunes de les pancartes de les manifestacions a favor del català: defensem el català; en l’escola pública només català.
S’ha de defendre el català?, segurament estarem d’acord molts. Les diferències poden aparèixer quan es planteja la millor manera de defensar-ho: català al 100%, immersió lingüística en l’escola, són diferents propostes que volen disminuir o anul·lar sobretot la sentencia judicial d’obligatorietat del 25% de castellà en les escoles.
El que hi ha declaradament, és un posicionament de l’independentisme de voler una llengua pròpia i única: el monolingüisme en català. Argumentar que és un conflicte minoritari d’uns pares políticament significats, és negar els resultats electorals d’obtenir la majoria (1.109.132 votants) que va rebre C’s en les eleccions de 2017 al Parlament de Catalunya.
Després, la mala gestió de la victòria per Albert Rivera i la marxa d’Ines Arrimadas no pot amagar l’important recolzament que hi ha en Catalunya al bilingüisme. Una altra cosa és que no es vulguin escoltar les majories quan no interessa.
El monolingüisme que existeix en altres països de la nostra aproximada població; Noruega, Dinamarca i que són referents, sembla podrien avalar el monolingüisme a Catalunya. Són idiomes propis, que pràcticament no es parlen més que en el seu territori i per això no tenen una major capacitat comunicativa i malgrat això s’imposen i els immigrants que hi viuen, estant obligats a aprendre’ls.
Malgrat això, en aquests països, les pel·lícules estrangeres, no es doblen i només apareixen subtitulades en l’idioma nacional. A Catalunya això no es fa i pel contrari volen obligar a percentatges doblats al català. Es priva així que la segona llengua estrangera tingui una clara ajuda pel seu aprenentatge i ens ho demostra la superioritat de les persones que dominen l’anglès en Noruega, Dinamarca.
El català idioma propi en Catalunya o Balears i amb mínimes zones de França i a l’Alguer, és un idioma minoritari, però moltes persones consideren que hauria de ser una obligació de parlar-ho i escriure’l correctament per arribar a ser independents. A més emocionalment els agrada que sigui l’idioma únic i mostren una certa i visible incomoditat si altres ciutadans catalans no ho parlen.
Aquests immigrants/emigrants, que parlen en castellà i que porten molts anys a Catalunya, per què no ho entenen en algun cas i perquè no ho parlen? Si estiguessin a Noruega no ho podrien fer, ja que les normes socials, laborals no ho permetrien.
És un posicionament legítim, però com altres característiques, el que no és possible és la imposició per aconseguir-ho, ja que la diferència amb molts d’aquests països referents amb una llengua única i obligatòria, però minoritària, és que ells no tenen altre idioma que tingui un arrelament important.
En Catalunya i des de fa molts anys, el castellà està present per la via de diferents situacions històriques: migracions interiors: aragoneses, murcians, andalusos i ara de sud-americans, altres, de fet hi ha dues llengües.
Això que deuria ser una característica a conservar, ja que el castellà és un idioma amb molta més projecció internacional que el català – suposo que això no té discrepància—es causa d’un conflicte quan es planteja el monolingüisme del català com imprescindible per ser independents.
Això és el que NO apareix en les pancartes dels defensors del català: que volen el monolingüisme pel seu projecte de territori independent. Com saben que és un argument no totalment acceptat, l’amaguen, però els que van darrere de les pancartes—els que les porten sobretot—sí que ho volen imposar. Darrere de les primeres files dels manifestants, molts d’ells no tenen tant clar la necessitat del monolingüisme per la independència.
Per què l’independentisme no pot acceptar aquesta positiva circumstància del bilingüisme català/castellà? Si això s’acceptés augmentarien les seves expectatives de guanyar voluntats, però al mateix temps una part dels seus actuals adherents ho considerarien inacceptable.
Amb una acceptació real del bilingüisme, el conflicte lingüístic a Catalunya quedaria reduït a minories (VOX) i es podria resoldre el conflicte sense l’emotivitat actual, ja que de forma tècnica està demostrat que per ensenyar un idioma l’escola ha d’ensenyar també altres assignatures en la mateixa llengua. Així es fa sempre en tots els països que realment volen adquirir un ús de dues llengües.
Traduït a percentatges podria ser un 50% pel català—on està l’atac que diuen hi ha? –, un 25% pel castellà i un altre 25% per la llengua estrangera. L’ensenyament en anglès, a més d’en la pròpia assignatura, es valora que altres assignatures es facin en aquest mateix idioma. Està molt clar i experimentat.
Per què no el castellà? Posar com a objectiu final la independència ho impedeix. Per no enganyar a ningú, la pancarta deuria ser:
@josecoderch
