EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Elena Medel. El sentit d’igualtat avui en dia
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
Ser poeta en l’actualitat requereix ser molt més. Com a mínim, les figures actuals de la poesia, que marquen la pauta a seguir, són polifacètics i s’atreveixen amb tot. Un dels millors exemples és el d’Elena Medel, poeta, novel·lista, crítica literària, editora… Una dona que trepitja fort i vol deixar la seva empenta més enllà de les pàgines dels seus poemaris, oferint ajuda i un espai a molts autors de poesia que, des de fa uns anys, buscaven on exposar la seva qualitat i el seu treball sense tenir gaires opcions.
S’inicia com a lectora molt aviat, a la infància, per a entretenir-se i queda enganxada a les històries i la manera d’obrir mons i vides que tenen els llibres. El seu amor per la poesia apareix una mica més tard, durant l’adolescència, quan amb onze anys Federico García Lorca es creua amb ella de forma fortuïta amb els seus poemes i l’inspira a escriure el seu primer poema.
Des dels seus primers treballs és una poeta premiada. Afortunada, el seu talent i la seva originalitat es veuen recompensats com a poques vegades succeeix i ella decideix aprofitar-lo i posar tota la seva obstinació a desenvolupar-se com a autora total.
Escriuré cinc-centes vegades el nom de la meva mare.
Amb un vestit blanc traçaré cadascuna de les seves lletres per les
parets del meu dormitori, pel sòl del pati del
col·legi, pel passadís de la casa més antiga. Per a recordar
el meu origen cada vegada que jo viva.
En tots els llocs podré besar les seves galtes netes de cristall,
encara que ella dormi lluny:
les seves galtes pròximes que em faran mal allà on acariciï
el seu nom escrit.
Els seus poemes són frescos, directes i originals amb la passió de la joventut, encara que s’aprecia l’evolució en els diferents poemaris perquè, sap prendre’s el temps necessari per a escriure. Elena escriu meditant, reflexionant sobre les seves pròpies paraules, deixant que el temps les maduri, que els versos es trobin i que els poemes agafin un nucli comú des de el que construir un poemari. Molts canvien i es reorienten durant anys fins a trobar la seva forma definitiva.
Parla sobre això: sobre el seu perfeccionisme, la seva insatisfacció sobre el resultat final, el procés de correccions successives que van ajustant el que després formarà part de la versió que acaba en mans del lector. És una autora compromesa: parla del feminisme sense voler ser bandera, de la desigualtat entre gèneres, de les dificultats que genera en tots els àmbits de la vida, des del més quotidià, al món laboral, a l’àmbit creatiu… No és el mateix ser dona o home i, això, és tema per a molts dels seus treballs. També tracta la insatisfacció social, el fet de colpejar contra la realitat i veure trencats els somnis que tenia d’adolescent, el desencantament que es produeix a vegades i les crisis que et fan parar a pensar i adaptar-te si vols seguir en la lluita.
Tu vas deixar inhabitada l’illa que em sura entre les cuixes:
avui el meu
propi
masteler
carnívor em destrossa per dins. Ha començat el banquet
es retorça
òrbita blava
i en flames
descobreixo famèlics els astres. Sé que sóc el centre del món
i la meva diadema besa el sòl, mentre jo imagino que el meu úter esclata,
que les parets de la meva entranya s’emboliquen amb petites gelatines
quina desgràcia meva o gaubança teva m’aboquen a aquesta urgència
tan convulsa
de paraules estàndard.
Les seves paraules cuidadament seleccionades no estan discutides amb la seva poesia senzilla, els seus poemes llargs tenen una sonoritat que els llisca àgils entre els llavis de qui els recita, el teu to narratiu s’acosta i flexibilitza la poesia fent-la pròxima. Escriu amb imatges, deixant al lector la interpretació final. Escriu per a tots en una societat en canvi que ha de transformar-se i posar-se al dia. En una societat que ha d’aprendre a observar millor, a analitzar el que succeeix en el seu entorn pròxim per a iniciar canvis que tinguin repercussió a llarg termini.
Medel és una visionària i els seus projectes van donant missatges amb la intenció de calar, des de la cultura, en el cor i la ment d’aquells que la descobreixen, ja sigui amb narrativa, des d’una revista, en televisió o a través dels seus poemes.
Madurar era això:
no caure a terra, xocar contra el sòl, contemplar el podrir-se de la pell
igual que un fruit antic.
Matalàs just per als dos; anys que xoquen la llengua contra les dents una vegada i una altra que es trontollen en la boca
anys
del sentit incorrecte.
Amb tres fils de cap he teixit el meu temps:
pensa en vosaltres a la meva edat, pensa en tres fils de cap, què et falta, què et queda;
pensa en tres fils.
Cristina González.
