EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Joseph Jouvert. L’autor sense obra
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]F[/dropcap]ilosof i poeta francès. Va posar paraules a les certeses ineludibles que difícilment sabem expressar. Amb un to extremadament intimista mai es va atrevir a publicar els seus escrits, però durant gairebé tota la seva vida (va començar a escriure en la vintena) va relatar i va anotar en els seus quaderns de manera metòdica i constant aquells successos i realitats que l’afectaven, a vegades amb passió i admiració, unes altres objectivament, evidenciant que cap realitat no és com ens imaginem.
Les seves vivències, relatades en els seus escrits barregen poesia, narrativa i filosofia. Encara que d’una complexitat admirable són sovint caracteritzats per la concisió el que els fa encara més extraordinaris perquè requereix una claredat i enteniment dels processos interns i de la conceptualització de la realitat, molt profonda.
Els poetes tenen cent vegades més sentit comú que els filòsofs, i buscant la bellesa troben més veritats que els filòsofs buscant la veritat.
Jouvert era també un idealista. És curiós com davant l’evidència de la realitat, la seva esperança es manté. Per a ell és necessari fer per a transformar i aconseguir una millora, una regeneració de la realitat, encara que per endavant s’entengui que aquesta no resultarà mai utòpica. També practicava els hàbits imprescindibles d’un bon escriptor: era un gran lector que s’interessava pel treball d’uns altres i que el valorava amb crítiques amables i justes quan li agradaven. Aprendre i mantenir-se sempre obert a aprendre i conèixer de aquells que ens envolten ens permet avançar i madurar en el nostre pensament i en el procés d’escriptura.
La raó pot advertir-nos sobre el que convé evitar; només el cor ens diu el que cal fer.
Feliços (en literatura) els que vénen després dels pitjors, i ai dels quals vénen després dels excel·lents. I al contrari en la vida i en la societat
Joseph Jouvert vivia sempre buscant alguna cosa més, amb canvis d’ànim, èpoques de confiança i altres de profunda decepció davant la realitat, sempre buscant-se a si mateix i intentant aconseguir “una major claredat”. És una cerca constant en el poeta, tractar d’entendre, d’aconseguir una connexió tant interna com externa, una contradicció entre el social i la solitud pròpia del fet d’escriure, de la qual ell va parlar en diverses ocasions.
Em dieu que aquests cops d’estat són necessaris. Jo us responc que el que funest i criminal mai és necessari
La seva poesia filosòfica ens mostra la bellesa de descobrir i sorprendre’ns per la realitat i l’enteniment, per anar coneixent sobre la condició humana.
Aquest temps en què per a expressar-se bé cal parlar com els altres no parlen
Cristina González.
