J. A. AGUADO / TRIBUNA
El públic té com un sisè sentit per descobrir que una comèdia funciona, cosa que ocorre amb Gossos, escrita i dirigida pel dramaturg argentí Nelson Valente que treballa amb situacions quotidianes, que són reals, però són també profundament teatrals com passava en les seves anteriors obres El boig i la camisa, El declive i Només vaig trucar per dir-te que t’estimo i Lontano Blue. El realisme portat a l’extrem fa que el públic rigui durant tot l’espectacle.
La comèdia comença quan una dona (Sandra Monclús) celebra els 40 anys i aquest mateix dia abans d’arribar a casa es troba amb un vagabund al metro que li diu a l’oïda una cosa que li canviarà la vida. A casa l’espera el seu marit (Joan Negrié) i els seus sogres Mercè Arànega i Albert Pérez. Comencem amb les postres i les converses tòpiques i típiques que no van enlloc.
En el moment de treure el pastís d’ aniversari, no trobaran les espelmes, ni el sabor del pastís de xocolata.
Les dues parelles es barallen. Laura i els seus sogres comencen a qüestionar la realitat. Un sogre que parla de gossos i una sogra que s’emborratxa. El panorama no pot ser més depriment. No importa l’edat, les dues parelles poden qüestionar l’estat de la seva felicitat, desorientades no troben la felicitat en unes converses banals sobretot les del sogre, amb els seus gossos que seguien la gent, gossos valents, gossos que cantaven, gossos … L’obra explica moltes coses de la vida gris i anodina de la parella en crisi a partir dels quaranta. El públic reconeix la situació i riu. La comèdia àcida proposa una reflexió sobre la manera en què els matrimonis es construeixen la felicitat: el treball estable, la relació amb el cap, la compra del pis, el sacrifici pels fills, la felicitat i la infelicitat i la possibilitat i impossibilitat de canviar la nostra realitat.
¿Nelson Valente es pregunta en aquesta comèdia si tenim dret a viure una felicitat de veritat i no una teatralitzada que sembla realitat com una foto d’Instagram? Aquesta situació dins de la família. La vida de la parella. La vida dels pares i els fills. La vellesa dels pares. Els vincles que s’estableixen entre les mares, els pares i els seus fills. Tot té un punt de grotesc, un to de realisme passat pels ulls d’un clown.
El combat de boxa entre els personatges que interpreten Sandra Monclús i Joan Negrié fa que l’espectador no perdi ni un segon de la peça. Els personatges interpretats Mercè Arànega (Alícia) i Albert Pérez són el contrapunt, sobretot Emili (Albert Pérez) que fa que els conflictes de la peça progressin sobre les relacions socials, el tipus de vida que portem i el que fem per canviar el que som.
Què som? Cap a on anem? En aquest temps de pandèmia la comèdia és una bomba de desil·lusió posada enmig de les estructures socials que conformen el nostre sistema social.
Gossos a la sala Villarroel de Barcelona de Nelson Valente és una d’aquelles comèdies que ens fan riure des del minut u i que ens demostren que el teatre ens fa reflexionar sobre la nostra manera d’entendre la família, la feina, els pares, l’amor i la felicitat.
A. Aguado
