J. A. AGUADO/CULTURA/TEATRE.
Tot pels diners i el plaer
La funció comença convidant el públic a ballar Lest’s Groove d’Earth, Wind & Fire: “Podem ballar … sortirem aquesta nit … tot està bé … només mou-te o planeja com un 747”. L’actriu Míriam Alamnay balla entre el fum i les llums sota un quadre gegant sobre el seu cap. La parella de ball és Carles Martínez (1966 Terrassa) un duet que no es cansen de compartir vida i l’escenari de l’espai Brossa. El dos protagonitzen Decadència escrita pel dramaturg Steven Berkoff (Londres, 1937) i actor provocador, un intel·lectual anglès que intenta molestar a un món ple de dolents des de les seves creacions literàries. Com a actor l’hem vist en produccions de Hollywood com Octopussy, Rambo o Superdetective en Hollywood. Hi ha una versió cinematogràfica del 1994 en la qual apareix el propi Steven Berkoff i Joan Collins.
Decadència es va estrenar a Londres el 1981, sota les polítiques conservadores de la “Dama de Ferro” Margaret Thatcher. A la peça trobem els conflictes de classes, exemplificat en dues parelles, interpretades per dos actors i tot en vers, que provocarà un humor negre i sarcasme per tractar les qüestions més crues com l’ascens social per la via d’aconseguir diners i plaer. Per exemplificar la violència i la maldat que condueixen a una decadència eterna del poder, el dramaturg construeix el text a partir de les relacions del matrimoni format per Steve, que està casat amb Sybil, però que manté una relació amb Helen. Steve, un milionari des del seu naixement té a Helen com a amant, una dona pertanyent també a la classe aristocràcia anglesa. El conflicte sorgeix quan Steve s’adona que la seva dona Sybil contracta un detectiu privat amb qui acaba al llit.
El dramaturg anglès distingeix dos nivells socials: un tradicional de llinatge, d’aristocràcia de tota la vida, heretat de pares a fills com la monarquia o els títols nobiliaris acostumats al malbaratament i als grans luxes. Una parella caracteritzada per la seva corrupció i l’addicció als grans banquets. Sense cap tipus d’esforç manifesta la seva superioritat gràcies a les seves escoles privades i als seus privilegis de classe que surt a la premsa rosa.
Les dues parelles amb els seus amants apareixen a la intimitat, en escenes de llit, sopars i excessos. L’autor sembla dir-nos que res no canvia perquè tothom busca el poder per gaudir dels seus excessos i no per fer el bé comú.
Quatre personatges per a dos actors, tot un repte escènic dirigit per Glòria Balañà, amb un espai escènic original de la mà d’Alfonso Ferri i Laia Tubío. Una il·luminació de Sylvia Kuchinow i un destacat vestuari d’Alberto Merino.
L’obra va des del refinament més exquisit a la vulgaritat més espantosa amb un llenguatge mordaç i groller Steve i Helen viuen la disbauxa de les festes, els sopars de luxe, els capritxos, el sexe, la poesia de l’ordinari. Sense canviar-se de vestuari els dos actors salten d’una parella a una altra repassant els prejudicis de les classes socials, les fòbies socials. L’obra exigeix a l’espectador una ment oberta i atenta per saber en cada moment quina parella ens està explicant la seva peripècia vital. Com passa amb l’esperpent el públic i l’autor tenen una mirada des de dalt dels seus personatges que veiem com titelles o caricatures de la condició humana.
Els dos actors confereixen als personatges un caràcter lleuger, però seriós, en el qual l’espectador reconeix una realitat violenta totalment actual. Decadència és una comèdia àgil i maliciosa, reflexiva i burleta, sàvia i sincera, plena de gràcia, sensualitat, erotisme i mala llet.
J. A. Aguado
