Sota el nom d’Il Trittico s’agrupen tres òperes: Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. L’estrena va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York (1918). El Gran teatre del Liceu ha programat durant tot el mes de desembre l’espectacle més ambiciós de Giacomo Puccini (1858-1924). Els arguments no tenen res a veure en la peripècia de la història, però hi ha una progressió en els arguments, des que s’obre el teló, passem dels més dramàtic al més còmic.
Il tabarro ocorre en un vaixell ancorat al riu Sena a París. El títol fa referència a l’abric que portaven els marins, es tracta del vestidor de Michele ( Ambrogio Maestri) el patró de la barcassa que transporta mercaderies, un home entrat en anys casat amb una joveneta Giorgetta (Lise Davidsen) que ha perdut tot interès pel vell i que sent passió i desig per Luigi (Brandon Jovanovich), un home jove que treballa com a obrer del barri natal de Giorgettra. Els amants es veuen d’amagat de l’espòs. L’adulteri dona foc a la passió. A la segona òpera ens vam traslladar, Sour Angelica, a un convent italià en ple segle XVII. Puccini tenia una germana monja, Higínia, abadessa del convent Vicopelago. L´argument ens parla d´una dona, sour Angélica, (Ermonela Jaho) tancada en un convent per la família per haver portat al món un fill il·legítim. Un exemple de la pressió social sobre les dones. Al convent un dia rep la visita de la seva tia (Daniela Barcellona) qui li comunica que el fill ha mort. Desesperada decideix unir-se al seu fill al purgatori, emparada per la verge la seva ànima se salva. És una òpera només per a veus femenines, amb una gran intervenció del cor.
La darrera òpera és la més còmica. El títol correspon a un personatge que apareix a la Divina Comèdia de Dante, un llibre escrit en vers dividit en els cants, el personatge apareix en el cant 25 i se’l cita també en el cant número 30, dedicat als mentiders i als que falsifiquen els diners i dels que es fan passar per un altre, precisament aquest és el cas de Gianni Schicchi. L’òpera se situa a la Florència de finals del segle XIII. És la peça més alegre, un home ric mor deixant la seva fortuna al monestir. La família en veure que no rebran res creuen que això no tindrà solució fins que Rinuccio (Iván Ayón-Rivas) diu que coneix qui els podrà treure de l’angoixa: Gianni Schicchi (Ambrogio Maestri) pare de la seva enamorada Lauretta (Ruth Iniesta). En arribar a la casa del difunt decideix suplantar-lo i redactar un nou testament davant del notari, la cosa es complica però el desenllaç el deixem per a l’espectador. Lauretta prega al seu pare amb una de les melodies més cèlebres del gènere: “O mio babbino caro”. La peça ens convida a riure des de la cobdícia humana.
Sens dubte és el millor que hem vist aquesta temporada al Liceu. Una de les claus de la nit, la direcció musical de la finlandesa Susanna Mälkki (Hèlsinki, 1969) que amb la batuta va atacar els tres desafiaments operístics amb excel·lent resultat. Visualment Bernhard Hammer ha dissenyat una escenografia gegant que serveix per a les tres òperes, una mena de túnel metàl·lic en perspectiva que es va tancant, ple de fum i llum. D’alguna manera representa els cercles que va travessant Dante fins a arribar al cel. Una part del túnel gira com si fos el tambor d’una rentadora fent que els personatges viatgin de terra al sostre. Una metàfora de la culpa, del pecat, del cel i de l’infern. Com que Dante ens parla de la conseqüència del pecat i de l’estructura formal de l’infern, del purgatori i del cel. Visualment és molt espectacular, funciona perfectament en aquest escenari de portuari, a la cambra del convent i resulta estrany a l’última peça on unes escales, un llit i unes catifes completen la posada en escena.
La mà de la directora d´escena l´holandesa Lotte de Beer serveix per portar tot aquest talent a bon port. Tres òperes en una sessió d’òpera, el desig de Giacomo Puccini, com si fossin moments d’una mateixa història que travessa el temps i l’espai. Aquest muntatge que transita per les llàgrimes, el misticisme i les rialles d’un final feliç com passa a la Divina Comèdia.
José Antonio Aguado
