EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Walt Whitman. L’humanisme i la seva relació amb l’univers.
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]N[/dropcap]o existeix més realitat que la que nosaltres mateixos recreem per a donar sentit a allò que sentim. Som, en realitat una unió de neurones i sinapsis elèctriques estimulades per l’univers que ens envolta i, al qual, reaccionem i atorguem informació dins una carcassa biomecànica al qual identifiquem com “nosaltres mateixos”. Tot allò que no considerem propi, és “l’un altre”, l’univers que ens embolica. ¿Som part d’ell o ell és part de nosaltres? Sense cap mena de dubte això és el que va tenir tota la vida reflexionant a Walt Whitman.
Crec que una fulla d’herba, no és menys
que el dia de treball de les estrelles,
i que una formiga és perfecta,
i un gra de sorra,
i l’ou del régulo,
són igualment perfectes,
i que la granota és una obra mestra,
digna dels assenyalats,
i que l’esbarzer podria adornar,
els salons del paradís,
i que l’articulació més petita de la meva mà,
avergonyeix a les màquines,
i que la vaca que pasta, amb el seu cap cot,
supera totes les estàtues,
i que un ratolí és miracle suficient,
per a fer dubtar,
a sis trilions d’infidels.
Considerat el poeta que descriu l’essència de l’humanisme nord-americà que va iniciar el seu camí com un autor heterodox, trencant les regles i les temàtiques poètiques de la seva època (inicis i mitjans del s. XIX) per a buscar la relació de l’ésser humà amb el seu entorn. Tria el vers lliure i l’expressió més pròxima a la narrativa que a la poesia imperant en aquells dies per a parlar de tot i de res. Ja que com hem dit a l’inici, tot és una representació que nosaltres com a éssers individuals podem entendre o concebre del que considerem ocorre i existeix al nostre voltant.
No va ser profeta en la seva terra. Com a mínim no als seus inicis ni durant molts anys. En realitat, la clau del seu èxit va ser mantenir el seu estil, les seves conviccions i repassar i ampliar el coneixement i la qualitat de la seva obra. Perquè Whitman és Fulles d’herba i la seva obra el defineix com poden fer poques vegades les paraules sobre el seu autor.
És un autor unificador i demòcrata, com pocs altres poetes de la seva època. En llegir els seus versos no parla de si mateix, no descriu a un home concret: parla de tots, de la humanitat en si mateixa, deel fet de sentir humà davant l’univers, davant els sentits i les emocionis… Trets inherents en tots nosaltres. També parla de l’anhel, dels objectius vitals, de l’impacte de la naturalesa sobre la nostra percepció i de la pertinença i el fet de sentir-se també a vegades aïllat i incomplet. Parla de tu, de mi, de qualsevol.
Oh jo, vida! Totes aquestes qüestions m’assalten,
De la desfilada interminable dels deslleials,
De ciutats plenes de necis,
De mi mateix, que em retrec sempre, doncs,
Qui és més neci que jo, ni més deslleial?
Dels ulls que en va anhelen la llum, dels objectes
Menyspreables, de la lluita sempre renovada,
Dels mals resultats de tot, de les multituds
Deleroses i sòrdides que m’envolten,
Dels anys buits i inútils dels altres,
Jo entrellaçat amb els altres,
La pregunta, oh, la meva jo!, la trista pregunta que
Torna: «Què hi ha de bo en tot això?»
I la resposta:
«Que ets aquí, que existeixen la vida i la identitat,
Que prossegueix el poderós drama i que potser
Tu contribueixes a ell amb la teva rima».
No és necessari entendre a Whitman i, al mateix temps, la seva lectura t’exigeix analitzar, aprofundir i xopar-te de cadascuna de les seves paraules i reflexions.
En Fulles d’herba es parla de política, de societat i d’espiritualitat… Per a ell escriure deixa de ser un acte constret i dirigit. La seva obra i la seva manera d’escriure va escandalitzar a alguns i van seduir a uns altres. Fins i tot ara, no ens deixa indiferents. Ens sorprèn amb el seu descuit natural, la seva falta de “correcció”.
És un autor transcendentalista. Ara trobem lògic preocupar-nos de l’espiritual i connectar-ho amb el que ens succeeix corporalment però quan ell va escriure els seus poemes, alguns ho van considerar un boig i altres, un profeta. Segueix i continuarà sent sempre un poeta actual. Les seves paraules són una lectura necessària per a entendre’ns i deixar-nos portar, per a crear consciència i també per a colpejar-nos interiorment.
Potser alguns reconeixen els seus versos agafats en una pel·lícula com “El club dels poetes morts”. En part, les seves paraules van portar a molts joves cap a la poesia. Així de potent és la seva escriptura i el missatge que d’ella es desprèn.
Cristina González.
