TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Crisis? What crisis?
El títol del quart àlbum de la banda de rock angles, Supertramp, dona peu a aquest article d’opinió.
Les crisi econòmiques son com aquell conegut quina trobada s’evita tant com es pot però que sempre acaba presentant-se. Son cícliques.
En una situació de crisi es quan s’han de mostrar les virtuts de qui lidera. Gestionar en mar en calma no te cap mèrit però amb onades de més de dos metres ja cal ma ferma i cap clar. I si l’onatge es superior, el lideratge ha de ser inqüestionable i les directrius impartides clares i rotundes, de forma que no hi hagi cap opció de mal interpretar-les.
La crisi colpeja a molts mentre acarona a uns pocs. El que per molts es un daltabaix traumàtic que els capgira la vida per perdre el negoci, els estalvis, la vivenda, la família, els amics… per altres és l’oportunitat d’enriquir-se encara més i per obtenir més poder.
Estem en una crisi econòmica que emmascarada per una crisi sanitària encara no s’està mostrant en tota la seva desoladora magnitud. I aquí es on cal centrar les polítiques els propers anys: en afavorir la recuperació dels autònoms i de les empreses, en millorar les condicions laborals, en garantir el poder adquisitiu del sou base interprofessional i de les persones jubilades.
Contenir els preus i estimular el consum. Contenir els tipus d’interès i injectar diner públic a préstecs amb clara intenció de disminuir la taxa d’atur. Afavorir la industria de casa sense ser proteccionista però ajudant a equilibrar les opcions competitives.
Ara les inversions en allò que no sigui de retorn social s’han d’aparcar. Això ara no toca, que deia aquell. S’ha de redistribuir els ingressos per polítiques socials, congelant les inversions en material bèl·lic i revisant a la baixa els sous dels polítics i suprimir vitalicis, complements en espècie i altres privilegis. I fer pagar impostos a qui els hagi de pagar i perseguir i castigar als que no ho facin.
España no es un país pobre, sinó que l’empobreixen els espavilats, els que tenen la ma llarga. Entrar en política ha de ser una vocació i no un mitjà d’enriquiment, ni una manera d’omplir l’agenda de contactes i encara menys una opció a portes giratòries.
El Conseller-Delegat del Banc de Sabadell fa poc presentava els seus resultats del 1r trimestre 2021 i amb orgull anunciava que els crèdits han crescut en tots els àmbits i geografies i que el mes de març ha estat el millor en concessió d’hipoteques de la historia del banc (el millor de la historia, i recordem que el banc va començar al 1881).
És a dir, tots els petits empresaris i autònoms estan demanant crèdits per poder salvar el seu negoci i alguns demanen hipoteques per cobrir l’aval. Clar que també hi ha l’espavilat que ara demana crèdits i hipoteques per poder comprar a preu de ganga tot el que estigui al seu abast. I mentre tant el banc fent calaix.
Si que hi ha crisi però només per uns, pels de sempre i això un govern d’esquerres, a Espanya n’hi ha un i a Catalunya n’hi vol haver un, ho hauria de saber gestionar redreçant les polítiques fiscals per tal d’equilibrar els desajustos. Però hi ha governs que es diuen d’esquerres i no saben on tenen la ma dreta.
