TRIBUNA CULTURAL
JOSE ANTONIO AGUADO
24/5/2024 | 12:30:32
La Cenerentola és una de les set òperes bufes en dos actes que ens va deixar Rossini. La Cenerentola ocupa el lloc número vint de les trenta-nou òperes que va compondre, va ser estrenada a Roma el 1817, precisament a Roma l’any anterior havia estrenat El barber de Sevilla, una bomba els efectes de la qual duren fins als nostres dies. Com és sabut, La Cenerentola és una adaptació del conte Cendrillon de Charles Perrault. El conte de “La Ventafocs” explica la història d’una jove bonica i bondadosa, el nom de la qual és el títol del conte, a qui la seva cruel madrastra, juntament amb les seves dues filles, obliguen a ocupar-se de les tasques més dures del palau, com si fos l’última de les criades. En termes generals, La Ventafocs gràcies a la versió de Disney de 1952 sol identificar-se amb l’heroïna de vida tràgica que espera l’amor d’un príncep i que manté sempre la idea moral que el bé triomfa sempre sobre el mal. El llibret és del poeta J. Ferretti que havia publicat llibres de poesia, però es va dedicar a escriure llibrets d’òpera arribant a compondre setanta llibrets per a diversos compositors. L’element fonamental d’aquest llibret és la desaparició dels elements màgics, no hi ha fada madrina que converteixi la carabassa en carrossa, ni ratolins que es converteixen en cavalls. El que tenim és una situació on una de les tres germanes és maltractada i apartada. Aquí trobem un personatge, Alidoro, filòsof i confident del príncep, que permet que La Cenerentola pugui anar al ball (Erwin Schrott i Marko Mimica) que teixeix tota la intriga de l’òpera. Obligant al canvi de vestuari entre el príncep Don Ramiro (Javier Camarena i Sunnyboy Dladla) i el criat Dandini (Florian Sempey i Carles Pachón) perquè al final de l’òpera la virtut sigui premiada. Per descomptat, la protagonista indiscutible de l’òpera és Angelina (Maria Kataeva i Carol García) acompanyada pel seu pare Don Magnifico, baix buf (Paolo Bordogna i Pablo Ruiz) en cap moment es parla en l’òpera de la mare. Les dues germanastres són Clorinda (Isabella Gaudi) i Tisbe (Marina Pinchuk), caricatures de dues joves que es porten malament.
Musicalment, aquesta òpera mostra l’expansió interna de la unitat musical on comença un personatge i s’hi van sumant per acumulació d’efectius cantant. En una clara preeminència dels conjunts sobre les àries. La frescor i la vivacitat pròpies de Rossini les va posar Giacomo Sagripanti, sobretot al final del segon acte.
La directora d’escena, l’italiana Emma Dante, ha potenciat allò que l’òpera bufa té de còmic amb uns personatges que porten uns mecanismes de corda com un joguet o unes caixetes de música, el seu origen està en el principi del moviment dels rellotges. Els personatges es queden sense energia i es gira la maneta i els personatges tornen a funcionar sobre l’escenari. Els personatges s’allunyen de l’estatisme de l’òpera per endinsar-se en el moviment, es tracta d’una posada en escena molt física en què la directora ha volgut ressaltar la violència exercida sobre la protagonista. Si a tot el que s’ha dit li sumem el talent dels cantants que canten la dificultat d’una òpera bufa, la paròdia de l’òpera seriosa, un vestuari divertit i elegant de Vanessa Sannino i una il·luminació de Cristian Zucaro tenim un espectacle total. Emma Dante maneja una arma meravellosa i terrible: el riure.
