TRIBUNA DE JOSEP MARIA CODERCH
16:25:32 | 5/1/2023
Els mètodes actuals per resoldre conflictes amb la negociació, tenen com primera qüestió l’empatia entre les persones enfrontades: entendre les formes de veure la realitat, els seus desitjos, les seves esperances. Això no vol dir compartir-los en la seva totalitat, però es imprescindible, si es volen acords amb altres persones, que no siguin rebuts com a enemics.
Les ajudes humanitàries, l’actuació de diferents ONG en temes de conflictes armats, immigració, sanitàries, s’enfronten de vegades a realitats complexes, amb posicionaments oposats, però si volen ajudar a les persones han de deixar de banda les molts diferents causes que els van originar i els posicionaments dels enfrontats.
Parlem de conflictes internacionals , no resolts com el jueu-palestí (des de 1948) , l’irlandès-angles (partició d’Irlanda el 1922), el d’hutus i tutsis al Congo (1944), el conflicte del Sàhara-Marroc (1976), el conflicte kurd-turc (1.922), i faríem la llista molt llarga amb dotzenes de territoris a Europa amb l’existència de pulsions independentistes a Itàlia (antics regnes unificats de Sicília, Sardenya, Piemont, etc.). El mateix passa a Alemanya amb la unificació de 39 territoris, o a Bèlgica (valons i flamencs) i entre tots ells trobem com un més el conflicte Catalunya-Espanya que podem datar l’inici el 1714, o abans.
Les gestes de Numancia, Alcazar de Toledo, el setge de Barcelona en 1714, altres han servit per crear un a altre categoria bel·licista de derrota con si fos una victòria, però això no es més que una il·lusió. Es guanya o es perd, o es pacta.
Hi ha una realitat de nacions-estats establerts i acceptats internacionalment l’any 2023, però en els seus territoris hi ha persones, col·lectius, moviments, partits on el desig d’independència es manté, normalment sobre la base d’una llengua, una cultura, una religió, uns fets històrics. Aquests sentiments son legítims i volen un territori fidelitzat amb uns valors.
El conflicte es dona quan en el mateix territori hi ha diferents sentiments i la solució de desmembrar els territoris no es possible ja que suposa inevitablement migracions internes, com a mínim. Els desplaçaments de persones de la antiga Iugoslàvia (serbis, croates, bosnians), no ha resolt les bosses de diferent ètnia en els diferents nous països i el mateix en altres com Índia-Pakistan-Cachemira, o a l’Àfrica (Etiòpia, Sudan, El Congo), que de forma periòdica esclaten de nou amb violència.
Ja no es tracta d’un debat si es millor la independència o no, que pot tenir diferents arguments, es tracta de les persones per les quals aquests continguts nacionals formen part essencial del seu projecte vital. No s’accepta que les emocions , les nacionals, les lingüistes, les culturals, les religioses, les identitàries, totes , hagin de deixar-se de banda per les persones.
El som i serem catalans, te molts equivalents en molts altres països i han trobat la manera de conviure sense enfrontaments, en la majoria d’ells malgrat l’existència de conflictes existents. Però la majoria –hi ha excepcions—han desistit de l’actuació de la confrontació insurreccional i unilateral. A Irlanda els acords del Divendres Sant, a Espanya la dissolució d’ETA, son exemples propers.
Una vegada la historia ha conformat uns països-estats, desmembrar-los no és acceptat i s’han creat mecanismes jurídics per mantenir la unitat. Les diferents constitucions de la majoria de països en Europa i altres continents, inclouen aquesta impossibilitat de desmembrar-se i la impossibilitat de fer referèndums d’independència. Existeix a Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra –(Escòcia), Estats Units d’Amèrica (sudistes-nord EUA) , Canadà–Quebec.
A la vista de aquesta realitat, es proposa que les persones, grups, partits, no caiguin en la desesperança quasi vital, quan no és possible desmembrar-se. No és bo que un sentiment nacional d’estima al territori quedi anul·lat i el que cal es encabir a cada país un projecte de convivència i tolerància mútua entre les diferents emocions que conformen un projecte : formes d’autogovern, convivència lingüística, desenvolupament de la cultura nacional.
És a dir : viure mantenint les pròpies emocions en el marc d’una convivència, ja que la realitat ha enviat als projectes d’enfrontaments insurreccionals a la deixalleria de la història.
Difondre aquesta necessitat de concòrdia i no mantenir vius projectes d’enfrontaments que s’han acreditat com inútils, no voler trobar en altres els traïdors com responsables del fracàs, deuria ser una obligació de tots. Per desgràcia , queden grups caga vegada més desesperançats que es radicalitzen i proposen impossibles solucions.
Els projectes actuals de l’ANC, el projecte d’OMNIUM amb el seu líder Jordi Cuixart que marxa a Suissa , un Consell de la República des de una unifamiliar a Waterloo, la fugida unilateral insurreccional de JXC o de la CUP, son propostes irreals que cada vegada augmenten la desesperança i frustren les emocions de les persones involucrades i de les que creuen això i ho volen, encara que sàpiguen que no son possibles.
Recuperem l’esperança i fem encabir totes les emocions en la realitat al màxim possible.
___
* La responsabilitat de les opinions expressades en aquest Diari correspon exclusivament als seus autors. Diari Sant Quirze no s’identifica necessàriament amb les opinions expressades pels seus col·laboradors i columnistes.
